Tot i això, la sensació de bonhomia, de bon fer i camí encertat pel que fa a la música al nostre país està a bastament generalitzat, malgrat que alguns que volem furgar més enllà advertírem que les xifres palesaven una manca absoluta de programes divulgatius i educatius, de falsedat en les dades, si més no xifres mal computades, i una manipulació —absurda— de l’anàlisi de les dades de l’estudi estadístic (les dades les dóna la SGAE no me les invente jo). Es pot donar el cas que la ciutadania en un moment de reflexió i lucidesa pràctica puga arribar a la conclusió que tampoc no cal endreçar la situació de la música, ni tampoc és motiu d’anàlisi ni preocupació per tal de dirigir les subvencions, els recursos econòmics; en qualsevol cas, si hi ha recursos doncs, caldrà dirigir-los cap a necessitats més socials, que certament, no es pot negar, són ben necessàries, estiguem en crisi o no.
Allò que també és una realitat és que ací es va apostar amb molts milers d’euros públics —dubte del significat i la intencionalitat però— per l’educació musical cap als anys noranta (encara que la cosa començà amb la primera Generalitat autonòmica) i es va crear una xarxa de centres públics, (conservatoris professionals), inaudita. Després, cap a les mitjanies dels noranta, a tocar del nou segle, donat que el creixent nombre d’alumnat no podia —de debò que no?— ser absorbit i atès pels centres públics i palesat que a les grans viles musicals (Llíria, Bunyol, Cullera aleshores,… ara moltes més) el nombre d’educands de les escoles de música que aspiraven accedir al sistema d’educació musical oficial i reglat (estudiar música per a ser futurs professionals) era nombrós, fins omplir un centre públic amb alumnes de tres ciutats, l’administració, aleshores ja popular —i amb un gest populista—, començà, a recer de les peticions de les grans societats musicals, a atorgar concerts educatius. Aleshores aparegueren els primers centres autoritzats dins les societats musicals, i en poc més de cinc anys (any 2000) quasi totes les societats musicals amb bandes simfòniques al voltant de huitanta membres comptava —i compta— amb l’escola de música per a la iniciació musical i per a aquells pocs que volen ser músics amateurs, melòmans o participar del fet musical i del gaudi de l’associacionisme cultural, i a la planta de dalt compten amb el seu Centre Autoritzat on s’imparteixen estudis reglats i oficials (reconeguts per conselleria). Val a dir que no m’opose però, alguns s’han donat —de concerts— quan a quatre carres hi ha un públic mig enderrocat, mal subministrat i amb més història que l’anacoreta Onofre, que podia haver estat rei d’Egipte o d’Abissínia (avui Etiòpia), dona o advocat i acabà sent el patró d’Algemesí.
A la vista de qualsevol gestor cultural, gerent, programador artístic o emissari d’administracions públiques estrangeres, en veure el panorama, la xarxa educativa i la direccionalitat pot exclamar ben sorprès: sou un país de músics que aposta per la música! Però la realitat, com demostrà l’estudi de la SGAE, és ben bé una altra. Podem exclamar ben fort: som un país amb molts músics, però les subvencions, els festivals públics i les programacions dels grans teatres són per als quatre amb simpatia identificativa —ara que està de moda legislar per identificació— amb la senyora Inmaculada Tomás, abans directora de l’IVM ara de la secció de música corresponent del totum revolutum que és això de CulturArts. Direcció, la de la senyora Tomás, la qual ha seguit la pauta per subvencionar, apadrinar i divulgar segons els criteris que explicava fa uns dies el professor Gil-Manuel sobre la “cosmocoentor” i la “Cultura de la Comunitat Valenciana” amb les “polítiques culturals institucionals”, i ací pertany CulturArts , “operant per l’exclusió o denegació de legitimitat cultural de totes aquelles expressions, corrents, moviments o creadors considerats sospitoses de no quadrar amb la definició de valencianitat o cultura comuna”, i si a això li afegim que el star system de la música valenciana esta jerarquitzat, establert per favors i congratulacions polítiques i que només són quatre (simbòlicament, plausiblement són més) els que han sabut vendre el producte que encabeix en la definició donada pel professor Gil-Manuel, ens quedem amb la poca activitat musical professional ocupada pels mateixos, sense opció a introduir-ne més i de nous per purs i mers criteris artístics, per paritat d’estils o per projectes divulgatius (pensant en la música contemporània i el patrimoni de la música antiga) o fins i tot programes educatius musicals avantguardistes amb pedagogies interessantíssimes que s’encaminen cap a la socialització del gaudi i la pràctica musical.
Nosaltres, si fa no fa, sembla que vivim en un paradís apartat, submergit amb altre tarannà on no ens afecten les dades, les xifres i la situació, som i permetem ser partícips de la definició que donava Gil-Manuel, la banda sonora de “la Cultura de la Comunitat Valenciana”. Algú li havia de posar so a la barraca, i qui diu construcció típica, diu teatres públics i esdeveniments oficials amb músiques sonades per músics “amb comportaments culturals responsables”. I ací, tots afinem bé i callem quan ho indica la partitura. El músic, i més el valencià, sempre és agraït. Allò que se’n diu, un “panxacontent”.
També afegia el professor Gil-Manuel, ben encertadament, que la “Cultura de la transició és una cultura domesticada, acostada al poder i sense capacitat crítica”, i podem assegurar que els músics professionals, en una amplíssima majoria ens hem batejat en aquesta pila fins avui mateix. Però, vés per on que la crítica i la denúncia arribà del lloc més insospitat. Fa uns dies a la premsa ens sorprenien unes curioses declaracions en una entrevista al membre fundador de Capella de Ministrers, com saben conjunt cimer de la música antiga al País Valencià. “La buena política cultural se hace con estrategia, no con talonario” resava el titular.
Tot seguit exposa i compara exemples de músiques antigues i populars anònimes que essent tan valencianes com les que enregistrà sobre la diàspora sefardita a terres valencianes també estarien absentes de ser subvencionades, ajudades o apadrinades per l’administració, donat que no tindrien compositor valencià adjudicable. L’al·legat el remata el senyor Magraner afirmant que “no em dol tant no rebre l’ajuda com veure, encara després de tot el que ha plogut, qui i com ens gestionen els governants”, al final afegeix unes notes de sarcasme ben exemplificatives. (L’adaptació al valencià normalitzat ha estat cosa meua).
Vist així, raó per emprenyar-se no li falta, però això, arriba massa tard. I fins i tot em fa que la cosa no és per motius de benefici a la col·lectivitat del gremi, sinó més bé a conservar els propis interessos personals. Ja voldrien els altres magnífics grups valencians de música antiga, que malgrat no aparèixer en les programacions de veres que hi ha, condemnats i empentats a la dissolució o la impossible existència i viabilitat econòmica i laboral, alguns d’ells amb un nivell d’interpretació similar, i en ocasions no amb tantes rareses en el funcionament o interpretacions arriscades —aventurades— des d’un punt de vista musicològic, que els hagués plogut amb la rauxa que li ha caigut al senyor Magraner. No dubte que la denegació siga absurda amb aquest criteri de denegar la “nacionalitat” als jueus sefardites i per tant considerar la seua música com un fet no vinculat a la nostra història, a l’antiguitat valenciana, però sorprèn que rere la caràtula del disc es veja el segell de la Generalitat, o que a tots els festivals de música antiga estiguen presents, copsant les programacions, i que tots els treballs discogràfics, i Capella de Ministrers és fecunda com la Venus de Willendorf, tinguen suport d’administracions públiques valencianes, de vegades per triplicat (Diputació, IVM i Universitat de València), aleshores em pregunte: ¿com és que s’adonen ara d’aquestes pràctiques, d’aquestes polítiques culturals, d’aquesta manera de subvencionar sons òptims per a la “Cultura de la Comunitat Valenciana”? Doncs això, tard, molt i massa tard.
Li explicava Magraner a C. Aimeur en l’entrevista abans susdita, “sí que hay dinero, pero hay que saber administrarlo. Hay fondos para promover el sector, pero hay que ser valientes. El problema es que seguimos improvisando”; els paràgrafs següents els dedica a demanar més xovinisme —ara!? Ara que se n’albiren canvis— per als músics nostrats i per al nostre patrimoni musical antic, el qual, amb certesa, indica que hi ha molt encara per descobrir, recuperar, interpretar i divulgar. Ara bé, dins d’aquest patrimoni antic, sembla també s’hi troba la representació del “Cant de la Sibil·la”, de la qual declarava Magraner que encara “no sabe si se celebrará o no el 28 de noviembre”, com es va fer l’any passat. Però el plor ha arribat i la mamella ha tornat a rajar el doll dolç i la Sibil·la, amb tots els seus complements i unitats de CulturArts i el Cabildo Metropolità tornarà a sonar al toc dels ministrers, i donat la poca, nul·la o panxacontenta crítica, ningú gosarà de dir que això que es féu l’any passat i el que presumptivament es farà aquest, no és la representació o reconstrucció rigorosa del Cant de la Sibil·la, almenys no com està documentat arreu de la Mediterrània.
Acabava la magnífica anàlisi del professor Gil-Manuel afirmant que “s’obrirà així, un nou i il·lusionant període d’efervescència cultural i creativitat lligada a un nou apoderament de la ciutadania i al paradigma de la democràcia cultural”, i això és just el que més necessita la nostra música, un apoderament generalitzat, que democratitze el seu consum, i diversifique els estils, al remat aconseguirem més democràcia cultural i esperançadors criteris per a viure, si es pot, de la música.
Serà cosa d’acabar la pregària a la santa patrona, per error del papa traductor, que així siga la benaventurança, ara bé, davant un canvi de polítiques culturals, i pel que fa a la música, anem amb compte, tothom té dret a l’expiació, però haurem d’estar atents als qui amb el canvi es muden també de jaqueta, si fins ara gaudien i copsaven les programacions i les subvencions sota les directrius institucionals d’una música amb “comportaments responsables” i a base de talonari amb el vistiplau de la direcció, en favor d’una “cultura de la comunitat” i que siga “comuna”, quan mamprenguem una democràcia cultual socialitzada i de llarg abast, caldrà que sapiguem qui és qui en aquest parany en què han convertit la vida musical valenciana de capelletes, d’amics factòtums, de subvencions unidireccionals i de donar Sibil·les acastellanades amb Cantigues de Santa Maria per Sibil·les Eritrees endevinadores de futurs —espere que—pròspers, si ja ens la clavaren amb la patrona no ens la tornen a clavar amb bones paraules, estiguem com a mínim ben sonorants i irrenunciablement fent país amb responsabilitat.
Amén. (I visca Kokopelli!, també)
