‘Podem ser cristians en la pròpia cultura’

A les portes del 9 d’Octubre, data de naixement de l’Església del País Valencià, els cristians valencians hem conegut unes importants declaracions del cardenal brasiler Claudio Hummes, un bisbe amb “olor d’ovella”, i molt pròxim al papa Francesc, que defensa la necessitat que l’Església s’encarne en la cultura de cada poble.

En una entrevista recent a Ràdio Vaticana, el cardenal Hummes, president de la Comissió Episcopal per a l’Amazònia, defensà la importància de la inculturació de l’Església. Per això el cardenal Hummes comentava que a la diòcesi brasilera de Sâo Gabriel da Cachoeira, ja s’ha traduït el Nou Testament a tres o quatre llengües indígenes. I també ha començat a traduir-se un esquema de la missa en una de les llengües locals.

En aquesta entrevista, el cardenal Hummes reconeixia que el papa Francesc està d’acord amb les traduccions a les llengües indígenes, cosa que suposarà un canvi dràstic en l’Evangelització, ja que ara seran els missioners qui hauran d’aprendre les llengües locals, contràriament al que es feia fins ara, on els cristians indígenes del Brasil eren obligats a aprendre portuguès.

El cardenal Claudio Hummes (que al conclave li digué a Bergoglio en ser elegit bisbe de Roma: “No t’oblides dels pobres”) ha reconegut el dret dels indígenes perquè l’Evangeli siga encarnat en la pròpia realitat. Per això al Brasil ja no serà necessari deixar de ser indígena per tal de ser cristià. Tot al contrari: els indígenes podran ser cristians en la pròpia cultura, sense haver de deixar la seua llengua.

Al País Valencià, els capellans (amb poques excepcions) continuen evangelitzant com si viviren a la diòcesi de Màlaga o a la de Salamanca. L’Església Valenciana que té com a missió servir l’Evangeli al nostre País, continua ignorant i menyspreant la llengua del nostre Poble! Els bisbes i els preveres valencians (amb honroses excepcions) continuen ignorant la Constitució Dogmàtica “Sacrosanctum Concilium” del Vaticà II pel que fa a la inculturació de l’Església.

És a tots els països (llevat del País Valencià) que l’Església ha assumint la llengua i la cultura dels pobles des de la Xina, a Zimbabwe, al Japó o a Alemanya. I és que com ha dit el papa Francesc en l’exhortació “El goig de l’Evangeli”, l’Església “troba la manera que la Paraula s’encarne en una situació concreta” (E.G. 24). El papa, en aquest text, ens proposa “una opció missionera capaç de transformar-ho tot, perquè els costums, els estils, els horaris, el llenguatge i tota estructura eclesial, esdevinguen un camí adequat per a l’evangelització del món actual” (E.G. 27).

El papa ho expressa d’una manera molt clara en dir que el Poble de Déu “s’encarna en els pobles de la terra, cadascun dels quals té la seua cultura pròpia”. I també: “Cada poble en el seu esdevenir històric, desenrotlla la seua pròpia cultura amb legítima autonomia” (E.G.115). I: “En la inculturació, l’Església introdueix els pobles amb les seues cultures en la seua mateixa comunitat, perquè tota cultura proposa valors i formes positives” (E.G.116). I encara: “L’Església assumint els valors de les diverses cultures, esdevé la núvia que s’engalana amb les seues joies” (E.G. 116). I finalment, el papa ens diu: “En aquests dos mil·lennis de cristianisme, una innombrable quantitat de pobles han rebut la gràcia de la fe, l’han fet florir en la seua vida quotidiana i l’han transmès segons els seus modes culturals”. (E.G.116)

Si cada poble té la seua cultura, ¿per què la cultura dels valencians no és reconeguda per l’Església? ¿Per què als valencians ens obliguen a deixar la nostra llengua a la porta dels temples? ¿Per què els nostres capellans continuen marginant la llengua del Poble que han de servir?

El papa Francesc, amb una actitud de valentia, ens convida “a abandonar el còmode criteri pastoral del “sempre s’ha fet així”, i ens demana “ser audaços i creatius en aquesta tasca de repensar els objectius, les estructures, l’estil i els mètodes evangelitzadors de les pròpies comunitats” (E.G. 33). I el papa recomana a cadascun dels bisbes, que “escolte tothom i no sols alguns que li acaricien les oïdes” (E.G. 31)

¿No és hora ja que al País Valencià l’Evangeli siga proclamat en la nostra llengua? ¿No és hora ja que els bisbes valencians, amb valentia i audàcia, aposten per la litúrgia en valencià, i promoguen la recuperació de la nostra llengua a l’Església?

Assumint la llengua del nostre País, l’Església Valenciana continuaria l’obra de valencianització iniciada per mossèn Vicent Sorribes, la Paraula Cristiana, el P. Pere Riutort, la revista Saó i Cresol, així com l’AVL, que ha traduït els textos litúrgics (oblidats al palau arquebisbal), l’Associació Ecumènica de Cristians pel valencià i altres preveres i laics que han lluitat per la introducció de la nostra llengua a l’Església.