Té 92 anys, molta saviesa acumulada i un cap tan lúcid que li permet de descriure a la perfecció els darrers presidents de la Generalitat. En una entrevista al setmanari El Temps, Pere Maria Orts, el gran erudit valencià, ha definit de manera precisa Eduardo Zaplana, Francisco Camps i Alberto Fabra. Cadascú té la seua opinió al respecte, però aquesta, curiosament, pot compartir-la tothom.

De Zaplana, el fill adoptiu de Benidorm que és Pere Maria Orts assegura que “és un xic espavilat, que va a la seua i fa molt bé, tot allò que pretenia ho ha pogut aconseguir”. I què volia aconseguir, doncs? “Viure al passeig de la Castellana en un pis de 500 metres quadrats, i que el col·locaren a Telefónica”. “Eduardo és un torero, torero, i els altres, uns aprenents”, opina Orts, que també destaca el paper fonamental que aquell va tenir en la creació de l’AVL: “S’havien d’entendre el PP i CiU a Madrid, Pujol va posar com una de les condicions el tema de la unitat de la llengua, i aleshores Eduardo va dir ‘esto se arregla’”. Pel que fa a Camps, Pere Maria Orts en destaca la “franquesa”: “Em va dir que jo no havia de convèncer-lo de res, que ell tot açò de la llengua ho tenia claríssim, però que, políticament, no ho podia dir. I té raó, políticament, segons quines coses no podem dir-les”. Per últim, de Fabra diu que “va venir a l’Acadèmia i vaig desitjar-li molta sort, perquè la situació econòmica està molt complicada, i em va dir ‘sí, sí, sí’…”

Zaplana somiant amb Madrid, Camps embogit de cinisme i Fabra empetitit. Qui més qui menys té aquesta imatge de tots tres, perquè és la que el temps –tossut com és– ens ha transmès al cap dels anys. Quan Zaplana va crear Terra Mítica, pensava en els turistes madrilenys que hi arribarien; més tard, Camps va multiplicar la megalomania amb un reguitzell de grans esdeveniments que sabia ruïnosos, i ara Fabra, el resignat Fabra, accepta amb un tímid ‘sí, sí, sí’ que això de la Fórmula 1 és un desficaci, i hi renuncia sense escarafalls.

Quan José María Aznar va aplicar el model Zaplana com a nou sistema de finançament, ho va fer encantadíssim. El seu instigador, que anhelava emigrar-hi, vetllava més per l’interès de Madrid i “la España de las oportunidades” que no pel dels seus governats. Anys a venir, amb José Luis Rodríguez Zapatero a la Moncloa, Camps s’embolcallaria amb la senyera –coronada de greuge comparatiu– a fi de reclamar un tracte fiscal més just pels valencians, fins al punt d’impulsar una reforma estatutària que en blindara les inversions. En canvi, ara que mana Mariano Rajoy, la direcció estatal del PP ha trobat innecessària aquesta reforma i Fabra els ha respost que ‘sí, sí, sí’.

Del mecenes Pere Maria Orts en coneixíem l’altruïsme i el seu esperit filàntrop. Ha donat a la Generalitat –a tots els valencians– centenars d’obres d’art i algunes peces literàries d’un valor incalculable. No sabíem, però, que és un dibuixant de primer nivell: no resulta gaire fàcil retratar de forma tan precisa, amb només quatre pinzellades, tres presidents i els seus respectius anys de govern.

Ací l’entrevista al setmanari El Temps

Comparteix

Icona de pantalla completa