El desitja tant, aquest pacte, que Pedro Sánchez ha optat pel mimetisme amb Ciutadans. Sovint actua tal com ho faria Albert Rivera, i d’exemples, n’hi ha a cabassos: la bandera espanyola gegant amb què va fer-se acompanyar en el seu acte de proclamació com a presidenciable, la negativa a modificar a fons la reforma laboral aprovada pel Govern del PP o el recent fitxatge com a independent d’Irene Lozano, provinent d’UPyD, són decisions que de segur que han satisfet Rivera.
Potser hi té a veure que Verónica Fumanal, l’antiga assessora del polític català, ara cobre per dir-li a Sánchez què ha de fer i què no. De fet, el seu nou client no desentonaria a Ciutadans, perquè tant el discurs generalista –sense comprometre’s gaire, a fi de no ferir susceptibilitats– com la seua atractiva imatge pública –el gran actiu de què disposa, potser l’únic– s’adiuen a l’esperit del partit taronja.
Entre els barons socialistes, la desesperació va in crescendo. L’actitud del seu líder és contraproduent pels seus interessos particulars, perquè tots ells governen en coalició amb grups de caire progressista i nacionalista –com ara Compromís, al País Valencià, o Més, a les Illes Balears– o reben el suport extern de partits clarament escorats cap a l’esquerra –com Podem, a l’Aragó, Castella-la Manxa o Extremadura, o IU, a Astúries–, raó per la qual es posen dels nervis cada vegada que Sánchez fa un altre passet cap al centre. La mera hipòtesi d’un govern de PSOE i Ciutadans a l’Estat els provoca tremolors, però el seu candidat no se n’amaga gens, i el diari que li és més afí, tampoc no ho fa.
L’obsessió de Pedro Sánchez d’arribar a la Moncloa té la seua explicació. En primer lloc, perquè ningú no li pot assegurar que torne a tenir una altra oportunitat. I després, perquè malgrat que és probable que no millore el resultat d’Alfredo Pérez Rubalcaba del 2011 i que quede per darrere del PP, juga amb un comodí: així com fins ara Albert Rivera garantia que la seua formació donaria suport a la força més votada, darrerament ha matisat que si la diferència no és massa gran, estaria obert a parlar-ne amb els segons, que previsiblement seran els socialistes. Entre Sánchez i Rajoy, Rivera sap que el primer representaria una renovació, i a més, ho tindria més senzill a l’hora de marcar distàncies. Un acord amb el PP –ubicat en el seu espectre ideològic a l’imaginari col·lectiu– significaria una legitimació tàcita de la política seguida fins ara, episodis de corrupció inclosos, i la continuïtat de Rajoy, que no és poca cosa.
Per si no n’hi havia prou, si el gran repte de Ciutadans és la unitat d’Espanya, amb el PSOE de la seua banda interceptaria una visió més plural de l’Estat, sobretot tenint en compte que, en aquest sentit, el madrileny Sánchez serà molt menys agosarat que no va ser-ho Rodríguez Zapatero, ni que siga perquè l’actual PSC tampoc no té res a veure amb el PSC d’una dècada enrere. Oberturisme sí, però sense excessos.
Al valencià Ximo Puig, la balear Francina Armengol o José Ramón Gómez Besteiro –el possible candidat del PSdG als comicis gallecs de l’any vinent– no els interessa un escenari com aquest. Tampoc no els interessa gens a tots aquells que, com l’aragonès Javier Lambán, el manxec Emiliano García-Page o l’extremeny Guillermo Fernández Vara, han rebut el suport de Podem per a poder governar. Curiosament, l’única que somriuria seria Susana Díaz, l’enemiga íntima de Sánchez, que presideix la Junta d’Andalusia gràcies a la col·laboració de Ciutadans.
Si Pedro Sánchez no canvia de rumb, la seua estratègia podria fer trontollar l’estabilitat de molts governs autonòmics, entre els quals, és clar, el del País Valencià. Mentrestant, cada nova enquesta posa dels nervis els seus companys: la pujada progressiva de Ciutadans i la baixada constant de Podem és una pedra més en el seu camí cap a la presidència. Un camí que, a tots ells, els pot dur al desastre.
