Hi ha, també, una certesa inqüestionable. Cas d’haver-hi eleccions autonòmiques, l’esquerra política del País Valencià podrà assaborir el plat fred de la revenja. En qualsevol sistema electoral proporcional sense les cartes marcades, la teoria dels vasos comunicants pot explicar alguns comportaments, fins i tot en la traducció de vots en escons. Tal o qual partit o coalició perd o guanya tant, perquè tal o qual partit o coalició s’ha deixat o ha recollit pel camí aquestes magnituds que no han desaiguat en l’abstenció. La llei d’Hondt imposada pel gremi dels tafurs quan allò de la Transició, ja perverteix notablement la distribució proporcional en termes de relativa equitat entre la competència. Al País Valencià, per a rematar-ho, van marcar amb lletres de plom la barrera del 5% en el conjunt de la circumscripció autonòmica. Durant anys i panys els partits grans –PP i PSOE- han fet mans i mànegues per a evitar la derogació d’aquesta indignitat democràtica. Les opcions minoritàries de l’esquerra han estat històricament condemnades al pacte per a assolir representació en un parlament ara mateix devaluat fins a extrems insuportables. Ara, però, sense necessitat d’extrapolar els resultats de les eleccions europees, només resseguint la tendència marcada pels votants a propòsit del bipartidisme, tot apunta que la barrera del 5% serà letal per a un PP orfe de l’acostumada majoria absoluta i obligat al pacte –probablement insuficient- amb aquelles opcions de la dreta que superen, si arriba el cas, el percentatge de la indignitat. Considerant, a més, que qualsevol transvasament de vots del PP cap a UPyD, o bé cap a Ciudadanos o Vox, encara els hi pot regalar un recompte més catastròfic. Assistir a la darrera revenja del 5% serà un plaer incommensurable.
La nova portaveu del Consell d’Alberto Fabra, María José Català, va estrenar-se amb el càrrec amb tres mentides. No està malament per a començar.
Primera, proclamar (i en van…) que el govern d’Alberto Fabra no va tenir més remei que tancar RTVV, perquè era impossible mantenir una plantilla de més de 1.600 treballadors. Oblida Català (i en van…) que la sentència del TSJ de nul·litat de l’ERO que va precipitar l’arbitrarietat de Fabra i el seu govern, en cap cas impedia racionalitzar la plantilla sense atemptar contra els drets fonamentals dels treballadors. I Català (també) omet que Fabra, Ciscar i companyia van rebutjar l’oferta del comitè d’empresa que garantia l’ajustament de la producció, durant dos anys, al pressupost establit. María José Català menteix com alena.
Segona: la portaveu diu que lamenta no comptar amb una televisió pública. Error majúscul. Ni María José Català, ni cap membre del govern del qual en forma part, ni el partit al qual pertany, tenen ni idea del que és una radiotelevisió pública. Ni ho saben, ni tenen cap interès a assabentar-se. L’única cosa que enyoren –això sí- és el mitjà de propaganda. Un mitjà desacreditat que tampoc no complia ja amb les expectatives del PP. Ara també han caigut en el compte que l’entramat mediàtic a l’abast no satisfà, ni de lluny, allò que esperava el règim.
I tres: la nova portaveu del govern d’Alberto Fabra lamenta –diu- que el govern de Mariano Rajoy mantinga el País Valencià (ells diuen la Comunidad Valenciana) mal finançat. Mentida. Tampoc no sabrien com atendre les necessitats col·lectives, acostumats com estan al saqueig i a la transferència de rendes i recursos públics cap a estructures i negocis del propi entorn. D’altra banda, ho tenen ben fàcil per a fer reflexionar Rajoy i Montoro: que els diputats del PP valencià no voten les iniciatives del seu grup al Congrés. Se n’adonarien de seguida. Contra l’espoli, desobediència.
