El govern del precari Alberto Fabra ha organitzat una mena de demostració pirotècnica, amb un pretès reconeixement de personatges i entitats que evidencia una selecció d’allò més inconsistent, marca de la casa, potser amb la intenció de cremar un dels últims coets a major glòria d’un règim que es dissol en la seua porqueria i mediocritat a cada dia que passa. La llista, més que una declaració de principis, és una demostració de finals. Probablement l’última solemnitat de Fabra i la seua colla patibulària en dia festiu tan assenyalat, també per a grans superfícies comercials i comissionistes d’obra pública. Els guardons als Pequeños Cantores, a l’empresari escollit del bombo, als científics, esportistes, entitats de caràcter social, la quota de descentralització geogràfica, i fins i tot literats de gran calibre, són la cirera d’un pastís perillosament indigest. Hi ha, també, la categoria “cafè per a tots” que el govern en liquidació ha atorgat als sindicats agraris. A tots. Ací no importa el mèrit ni allò que defensa cadascú. Al capdavall, el sector primari, amb aquest model imposat per la delinqüència financera i desenvolupat pels majordoms de l’entramat institucional, també té els dies comptats.
I finalment hi ha els guardons amb càrrega ideològica talla XXL. Primer, el rei. Premi a Felip VI. Mèrits? El discurs que va fer a les Corts de Madrid. I això que el va llegir! Llàstima que Fabra no haja valencianitzat la distinció, repartint els honors amb els hereus, si els hi ha, d’Enric de Puigmoltó i Maians, natural d’Ontinyent i pare biològic –és a dir, el pare- del rebesavi del rei d’Espanya. Tot siga per apuntalar la monarquia, deuen haver pensat en el Palau. Un altre tribut al règim que s’enfonsa: Adolfo Suárez. Un guardonat a títol pòstum. Considerant que segurament és l’últim any, morts i vius han de ser de casa o, si més no, coneguts d’oïda. I així arribem a l’esperit de la contradicció. Premi a l’Acadèmia de Cultura Valenciana. Un baluard de la indigència intel·lectual, acompanyant disciplines científiques i mèrits professionals. Tot plegat, una processó “en tiempos de increencia y de una cultura de la muerte”, en què només falta l’arquebisbe Cañizares, autor de l’homilia i de la frase lapidària, presidint el dol.
