Per desgràcia, els aspectes més discutits de la qüestió valenciana són encara els simbòlics: noms, colors i ortografia, al capdavant. No és fàcil fugir-ne. Jo mateix –malgrat la meua aversió a aquestes discussions– vaig dedicar el meu darrer article a la ja famosa “ó” de Mónica Oltra. En el pecat, porte la penitència. Convindria, tanmateix, no enlluernar-nos amb els miratges i les cortines de fum que solen emmascar el rovell de necessitats bàsiques. I això val, en primer lloc, per a les polítiques lingüístiques, culturals i comunicatives de caràcter públic. Precisament amb aquesta intenció d’establiment de prioritats, vaig gosar de proposar un Pacte per la llengua, la cultura i la comunicació al dossier sobre el País Valencià publicat per la revista Serra d’Or el mes passat.
El meu objectiu era alertar sobre les necessitats socioculturals mínimes del País Valencià post-PP des d’un punt de vista pragmàtic, no solament simbòlic. Cantants prohibits, diaris i revistes sense subvencions públiques per la línia editorial, prohibició d’exposicions, destitució de directors de museus, tall de les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio o tancament de RTVV són proves d’una política liquidacionista culturalment i amb greus repercussions sobre l’estructura econòmica del país. El domini del PP ha estat devastador per a la llengua i la cultura dels valencians, per a la pluralitat i la qualitat informatives, però també per al nostre model econòmic. Cal, per tant, encertat en el (doble) diagnòstic de situació i, seguidament, dissenyar les mesures estratègiques convenients per a la regeneració de l’ecosistema cultural i econòmic del país.
En aquest sentit, el nou govern hauria de repensar el sector cultural valencià pràcticament des de zero, tant en la seua vessant diguem-ne discursiva o ideològica com també en l’econòmica que hi és connexa. Pensem que a Madrid l’ocupació cultural supera el 5% de la població activa; a Catalunya ratlla el 4% i al País Valencià està per davall de l’1%. Més enllà de les posicions dels partits polítics i també de l’associacionisme civil, necessitem amb urgència un acord de mínims a partir del qual construir unes polítiques públiques de caràcter estratègic; és a dir, que condicionen l’esdevenidor d’una manera substantiva i no solament anecdòtica. M’afanye a dir que el sistema comunicatiu valencià –convencional i digital– hauria de ser l’àmbit d’actuació prioritari atesa la funció vertebradora d’aquests sistema sobre la resta del sector configurat al seu voltant. No oblidem que l’entramat mediàtico-cultural construeix el sistema bàsic de legitimació social i (re)genera l’univers psicosocial dels ciutadans; però, alhora, configura el nervi vital d’un sector econòmic capdavanter en les societats postindustrials com la valenciana.
No cal inventar la roda ni buscar cap mena d’originalitat en aquests aspectes. El Regne Unit, França, Euskadi o els Països Nòrdics han desplegat normatives i plans estratègics en aquesta doble vessant que poden servir de font d’inspiració dels responsables de les nostres polítiques públiques. La política de l’excepcionalitat cultural francesa o la tasca del grup KreaNord, que elabora recomanacions econòmico-culturals per a Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega i Suècia, en són exemples a mà. El recent èxit de la série Borgen, produïda per la televisió pública danesa, és potser el símbol més cridaner d’una política d’èxit en aquesta esfera. El Tractat d’Unió de la Llengua Neerlandesa (Taalunierverdrag) subscrit el 1980 (!) entre Bèlgica i els Països Baixos també hauria de ser un referent per a l’establiment de sinergies i economies d’escala al nostre mercat cultural compartit.
En aquest darrer aspecte, el reforçament de l’espai català de comunicació, tal com demana la campanya d’
Enllaçats per la llengua, hi hauria de ser només el punt de partida en la cooperació no jeràrquica entre els països de llengua catalana. No debades el nostre mercat comú aporta, en conjunt, la massa crítica que assegura un futur sostenible econòmicament als nostres productes i serveis culturals. En aquest sentit, RTVV+CCRTV+IB3+les televisions públiques digitals terrestres de tot l’àmbit lingüístic haurien de constituir una cruïlla cultural i econòmica que reforçara l’espai públic de la llengua i esdevinguera una locomotora de desenvolupament industrial. Els governs de les Illes Balears i Catalunya acaben de posar les bases d’una reciprocitat de senyals televisius, que hauria d’esdevenir també font de sinergies econòmiques. Costa d’entendre que el cordó sanitari establit pel PP entre el País Valencià i la resta del mercat lingüístic continue vigent malgrat la desaparició dels entrebancs legals. El retard de la reobertura de RTVV també posa en perill un sector econòmic de micro i petites empreses sense demanda sostinguda.
D’altra banda, en una societat postindustrial que produeix més serveis que mercaderies, el sector cultural –amb l’audiovisual de punta de llança– simbolitza l’aposta per un model productiu «modern». D’ací que sense sector cultural i audiovisual la normalització lingüística i la modernització econòmica són un impossible que es realimenta mútuament. Manuel Castells assegura que “la identidad no se construye con propaganda, mitología o ideología, sino a partir de procesos materiales de convivencia”. Els processos que permet i reforça l’espai cultural i econòmic entés com factor d’incentivació de la resta de l’estructura econòmica, espai de recreació incessant de la identitat i espill de la imatge col·lectiva que nosaltres mateixos projectem. Això hauria de ser així, si més no, des de la perspectiva neokeynesiana que decora el Pacte del Botànic.
