Pablo Iglesias es va descarar dissabte passat a Sevilla tot confirmant que el “tot s’hi val” s’ha incorporat definitivament a l’arsenal disponible per a l’assalt dels cels institucionals de l’Estat espanyol. El líder de Podemos intueix que la guerra que lliura ha de ser necessàriament curta. Qualsevol batalla que dispute abans de les eleccions generals es presenta com a un destorb. Per això, i obligat per unes bases que no entendrien l’abstencionisme total, ha optat per la guerrilla a les muncipals, on els seus camarades tenen instruccions d’acudir-hi camuflats de civils. A les autonòmiques no tindran més remei que anar d’uniforme, però amb molta cura de no enfangar-se en incòmodes coalicions de govern.
La convocatòria electoral de setembre a Catalunya i la possibilitat d’unes eleccions avançades a Andalusia compliquen bastant les previsions d’Iglesias i el seu presídium. El que havia de ser una escaramussa preparatòria de l’assalt final s’està convertint en un camp de trinxeres que no podrà esquivar. La bigarrada coalició social que apuntala Podemos es basa en una indignació tan volàtil com qualsevol altre sentiment. És un ciment amb massa sorra per a suportar els tremolors continus de la política real.
La sobreexposició mediàtica i les consegüents demandes de concreció programàtica van produir-ne els primers trontolls. Des d’aleshores l’atapeïda agenda del líder i dels principals càrrecs de Podemos s’ha convertit en un caos on els periodistes interessats a entrevistar-lo són les primeres víctimes. L’allau de compromisos d’Iglesias només explica una part del seguit de cancel·lacions d’última hora i sense excusa plausible de cites acordades molt de temps enrere i després de grans dificultats.
Com amb tantes altres qüestions, el nou partit regeneracionista ha decidit passar a l’atac i fer de la necessitat virtut, tot alimentant el sentiment victimista i la percepció de setge als rebels heroics. Dissabte, doncs, Pablo Iglesias va aprofitar el míting de Sevilla per a acusar Canal Sur de censura per la cancel·lació d’una entrevista pactada, amb detalls ben concrets com ara que la causa havia sigut una telefonada de la presidenta de la Junta d’Andalusia, Susana Díaz, amb l’ordre directa de vetar-lo. Uns “treballadors de la casa” el van advertir, va assegurar durant el discurs.
La cadena ho va negar i Podemos presentà com a prova una conversa de wassap on algú de la televisió autonòmica els donava les senyes per a acudir als estudis. Esta conversa es va produir dijous i divendres un representant local de Podemos va aparéixer en un programa informatiu on fou entrevistat. Este programa s’emet, sempre en directe, de dilluns a divendres. Canal Sur no té cap programa que incloga entrevistes polítiques en directe durant els caps de setmana i Iglesias va anar a Sevilla dissabte.
Dilluns, Íñigo Errejón a penes va poder balbucejar alguna explicació (4) del que hauria pogut succeir, però en cap moment va demanar disculpes per si de cas alguna circumstància havia confòs Iglesias quan va llançar una tan greu acusació. Podemos manté la seua versió dels fets sense aclarir com, amb qui i per a quan s’havia pactat l’entrevista presumptament censurada.
Ens trobem ara amb la típica situació on coexisteixen dos versions totalment contradictòries del mateix fet real o inventat i on qui profereix l’acusació es presenta com a víctima d’uns poders superiors que amb més o menys intensitat practiquen el control partidista dels mitjans públics.
Que el marc general siga este no valida en absolut l’existència d’uns fets concrets. S’ha de dir, a més, que la pràctica habitual de censura pura, dura i directa és típica del PP. Són els casos de Canal 9, Telemadrid, TVE o l’Agència EFE. La manipulació socialista i de la resta de partits que en algun moment accedeixen al control de mitjans públics sol ser més subtil. Hi ha, en eixos casos, una certa moderació a l’hora d’exercir la censura. El PP sap que la televisió (com la resta de feus institucionals) és seua i no importa que això es faça evident. La resta, tal vegada per algun deix de sentit democràtic o per no semblar massa autoritari, deté el control en concepte d’usdefruit, sempre temporal i, per tant, provisional. Per a un manipulador avesat, a més, la censura burda de Pablo Iglesias, resulta inconcebible ateses les quotes de popularitat assolides pel personatge. Per tant, si la denúncia fóra certa, l’autor de l’abús hauria de ser despatxat per incompetent pels seus mateixos instigadors.
Tant les proves com el modus operandi apunten, doncs, a una denúncia falsa adreçada a provocar una reacció en cadena. L’operació, però, estava mal dissenyada. Ja en són molts els periodistes i mitjans que han patit la plantada dels líders de Podemos. Per tal que el maquiavel·lisme siga efectiu, cal sobretot que no s’hi veja el llautó, i en este cas el seu reflex ha resultat encegador.
Com a símptoma, la mentida i la provocació de dissabte no només desmenteixen la imatge de Podemos com a agent regenerador, sinó que el submergeixen a la claveguera dels pitjors usos i costums de l’art de la política. Hom pot admetre que la conquesta del poder difícilment s’aconsegueix repartint clavells i exhalant innocència i bones intencions. Però entre la versió parnassiana de l’ascensió immaculada als cels i la baralla a navallades i el campe qui puga hi ha molts graus de realisme polític que no inclouen l’estigmatització de periodistes com els personalment afectats de Canal Sur, les falses acusacions i la flagrant mentida.
