Quan em cau a les mans un volum com
O:Llibre d’hores (Edicions 96, 2014), que entraria dins del que genèricament anomenem llibre d’artista, o llibre-objecte si es tracta d’un exemplar únic, sempre em vénen al cap els intents haguts en moltes èpoques per unir diferents disciplines artístiques a fi d’assolir l’obra d’art total. Integrar paraula i pintura, i música en nombrosos casos, en una única peça ha estat un anhel que travessa bona part de la història de l’art.
Si considerem una creació artística com un conjunt de signes que prenen sentit en les interrelacions que s’estableixen entre ells en primer lloc, i entre cadascun dels mateixos i el tot, en segon, el llibre que articula text i imatge amb aquesta voluntat s’erigeix, sens dubte, com un exponent ben destacat, ple de possibilitats. Pensem en aquells llibres ideats com una unitat en la qual els elements que la composen adquireixen veritable valor en donar-se a l’altre i rebre de l’altre, en un flux incessant i inesgotable; més encara, un flux que creix cada vegada que una mirada s’endinsa en els fulls i llisca de l’escriptura a la imatge, i de la imatge a l’escriptura, sense distincions, sense salts, sense forçaments.
P. Salinas i J. Navarro, ‘O: Llibre d’hores’, poema 60, 2014
No en qualsevol moment ha estat així, però. Explica Otto Pächt, al seu magnífic La miniatura medieval (1984), que en la concepció de l’antiguitat clàssica (almenys pel poc que sabem a causa del llegat tan fragmentari que ens ha arribat), els mots i les il·lustracions no es trobaven en el mateix pla: el text contenia, la imatge acompanyava aquest contingut. A més, diu Pächt: “El pas del rotllo al còdex va coincidir amb un canvi en la valoració de l’experiència sensorial i de l’observació mateixa, una desvaloració de l’experiència visual que va influir profundament en l’actitud cap al quadre i la representació, i va conduir a postures iconoclastes a la Mediterrània oriental”. En canvi, allà on va perviure l’afecció a les imatges, hom va començar a veure la realitat exterior –efímera- com un símil d’allò ocult a simple vista. Per tant, “qualsevol representació plàstica s’havia de dur a terme amb caràcter simbòlic, amb un llenguatge de signes més o menys abstracte”. A partir de llavors, “el llenguatge plàstic entra en una relació interna amb el llenguatge escrit del llibre, i s’esvaeixen les fronteres fins aleshores heterogènies i totalment diferenciades de l’antiguitat”. Això ho podem observar en els còdex medievals en què l’escriptura es converteix en figura i, alhora, la figura en paraula, sobretot en el cas de les inicials; no oblidem que també la paraula és imatge, aparença visible de la paraula verbal.
P. Salinas i J. Navarro, ‘O: Llibre d’hores’, poema 00, 2014
I sense deixar de banda l’excel·lent collita de llibres d’artista que ens ha donat el segle XX, tradició a la qual òbviament pertany i amb què existeixen estrets vincles en els plantejaments,
O:Llibre d’hores també remet, tant pel títol –que fa referència al llibre de devoció per a laics que segueix les hores canòniques marcades per l’Església, freqüent entre el segles XIV i XVI; títol que, a més, va precedit d’una O nua i rotunda, cercle primigeni, que també al·ludeix als orígens-, com pel que acabe de comentar, a la Baixa Edat Mitjana, època en què el manuscrit il·luminat assoleix el màxim esplendor.
Així, de fet, s’obri el llibre, amb una O, un oval pintat d’un traç sobre el paper blanc, que, com aquelles inicials dels còdex, és lletra i és imatge que enllaça amb el text, i, tot d’una, avança, en essència, com una premonició, el que la poesia desvelarà: “Després de la paraula tot fou paraula. I abans de la pintura? Abans de la pintura fou el gest i la branca estellada. Les curvatures dels cossos celestes”. I conclou: “On la pintura, el temps: On la pintura, la paraula: O”. Després de travessar el llibre mostrant-se en nombroses pàgines, l’oval tanca també el volum, ara per partida doble i, alhora, incloent-ne un altre al seu si, ple, entre la claredat i l’ombra: “Aquest és el lloc dels llocs, l’espai en blanc / del temps. L’eufòria de l’ofrena al final del / viatge. Ací, les màndorles ovals, la cambra, / l’oli i la pintura. Un cos de pintura”.
P. Salinas i J. Navarro, ‘O: Llibre d’hores’, poema 65, 2014
Al meu parer, a
O:Llibre d’hores, el pintor Pere Salinas (Barcelona, 1957) i el poeta Joan Navarro (Oliva, 1951) basteixen una manera de mirar el que ens envolta que, en bona mesura, lliga amb aquella forma de coneixement que imperava fins al segle XVII i que, adverteix Michel Foucault a l’assaig
Els mots i les coses, no ha desaparegut del tot. Una forma de coneixement en què, abans que “el sistema de positivitats” ho canviara, el llenguatge ocupava un lloc de privilegi i les similituds hi tenien un paper fonamental. Apunta Foucault que la semblança “va guiar la interpretació dels textos, va organitzar el joc dels símbols, va permetre el coneixement de les coses visibles i invisibles, i va dirigir l’art de representar-les”. I més endavant, parla d’una de les grans metàfores de l’època, “la gran metàfora del llibre que s’obri, que es lletreja i que es llegeix per conèixer la natura, i que és el revers visible d’una altra transferència, molt més profunda, que obliga el llenguatge a residir al costat del món, entre les plantes, les herbes, les pedres i els animals”. I a aquest punt ens acosta Joan Navarro, per exemple, en el poema 48: “L’àmbit de la llavor negra, de la forma del / nom, de l’espasme, de l’interstici entre el dir / i el buit. Animar les coses anomenant-les”, i ho fa precedit, de nou, per una forma ametllada, negra, que sembla prendre vida sostinguda (o potser empentada?) pel traç que la separa de la foscor i la trau a la llum.
Cabussar-se en el riu calm i pregon d’O:Llibre d’hores i deixar-se portar per la pintura i la poesia que flueixen pels fulls, farcits arreu de secrets que romanen a l’espera que els descobrim, constitueix, sense cap mena de dubte, un veritable gaudi per als sentits.
