Malgrat les declaracions d’Andy Warhol sobre el Vesuvi quan va visitar Nàpols a principis de la dècada del 1980 en què es referia al volcà com quelcom més gran que un mite, “una cosa terriblement real”, el fet que prenguera de model pintures vuitcentistes per a la sèrie de serigrafies que hi va dedicar, corroborava que, com ja deia Walter Benjamin, l’experiència de la realitat seria cada vegada més mediata, indirecta, dependent del sistema de signes a partir del qual mirem el món. “Per tant, abans d’allò que és real, o en el seu lloc, hi ha el llenguatge que ho representa, una cadena de significants que es refereixen només a si mateixos, un mirall que substitueix la realitat. Des dels anys cinquanta, conscients d’això, els artistes han adoptat diferents estratègies lingüístiques per discutir el predomini del llenguatge (del simbòlic) com un diafragma opac que separa de la realitat”, apunta Giorgio Verzotti (‘Engandin’. Els paisatge en l’art d’avui o la impossibilitat del sublim, 2003).
Robert Morris, ‘Observatori’, 1971
La importància de l’experiència per part de l’espectador quan es mou al voltant d’una obra d’art fou un del paràmetres que va tindre en compte Robert Morris (Kansas City, 1931) –tal com explica a Notes on Sculpture (1966)- per dur a terme Observatori (Països Baixos, 1971), dos cercles concèntrics fets amb fusta, acer, terra i herba la posició dels quals en el lloc triat, un pòlder a prop de la costa, ve determinada per la posició del sol en els solsticis d’hivern i d’estiu, tot inspirant-se en monuments megalítics com el d’Stonehenge. L’important per a Morris i per als artistes de land art –terme amb què es designen les intervencions artístiques en la natura des de la dècada dels setanta, que beuen de les propostes minimalistes- rau en el procés i no en el resultat. “Un procés que exigeix a l’observador una participació activa…, ja que no pot contemplar l’obra d’una ullada ni des d’una posició fixa; ara ha de recórrer-la. Li exigeix, doncs, que altere els seus punts de vista, però també que es transforme en aquest recorregut, és a dir, que tinga la capacitat de veure’s a si mateix o, millor, de constatar que el seu sistema perceptiu no és sinó un instrument que determina la realitat que veu i coneix”, assenyala Tonia Raquejo (Land art, 1998). Per a Morris, igual que per a altres artistes nord-americans que en algun moment de la seua trajectòria poden incloure’s en aquesta tendència, establir relacions amb els esdeveniments celestes ha estat un eix fonamental. Potser per això, Observatori recorda en certa manera un cràter produït per l’impacte d’un meteorit que el pas del temps haguera integrat a la plana verda on es localitza.
Vista aèria de ‘Roden Crater’, James Turrell, 1974-2016
Els conceptes esmentats –experiència directa i observació del cel- també apareixen en Roden Crater, un projecte de dimensions colossals de James Turrell (Pasadena, Califòrnia, 1943), l’artista de la llum, iniciat el 1974 i encara no conclòs, que pretén convertir el cràter d’un volcà extingit del desert d’Arizona en un indret des del qual contemplar els fenòmens astronòmics a ull nu. A més dels evidents vincles amb l’antiguitat en aquest aspecte, la forma també remet a les fortaleses bastides en tossals als cims dels quals hom practicava una depressió (Herodium, no massa lluny de Jerusalem, o Old Sarum, a Anglaterra, en són bons exemples). “Però el que realment interessa a Turrell és construir un espai del futur, si per aquest entenem un espai lluminós creat en relació amb els fenòmens estel·lars i pensat per estimular la consciència perceptiva de l’individu”, afirma Raquejo. I ho fa amb una sèrie de cambres i passadissos subterranis il·luminats de manera específica amb la resplendor dels cossos celestes, tenint en compte l’hora del dia i les estacions de l’any.
James Turrell, ‘Roden Crater’ (detalls de l’exterior i l’interior), 1974-2016
Un lloc on conèixer l’interior de la Terra –ací mateix els geòlegs investiguen la conformació primitiva del planeta, com en altres èpoques en què a partir de l’estudi dels volcans s’intentava esbrinar els elements que componen el subsòl, el seu funcionament ocult- i contemplar l’Univers i la llum que ens arriba des de l’Univers. Un lloc on experimentar el sentit de l’infinit, una visió que de nou aconsegueix que emergisca la idea del sublim, a la qual Turrell invoca en els seus treballs, sobretot en aquells que, com Roden Crater, mostren la nostra insignificança i la nostra solitud davant de la grandesa d’allò que ens envolta.
