No sovintegen les notícies d’aquells paisatges àrtics, sobretot quan avalen maneres de fer contràries a les vigents sota les dictadures de les botigues financeres i dels governs resignats al patiment de la ciutadania. Islàndia vivia de la pesca fins que a principis del nou mil·lenni s’hi va afegir a l’orgia dels serveis financers i el 2008 va col·lapsar. La crisi va provocar l’emigració més forta des del 1887. A principis del 2009 les protestes ciutadanes van fer fora el govern i hi van haver noves eleccions. El 2010 s’hi va constituir una assemblea popular, amb unes quantes persones encarregades de recollir suggeriments i preparar una proposta de nova constitució. Més enllà de les llegendes urbanes que va generar la revolta islandesa, allò ben cert és que els tres principals bancs del país no van poder ser rescatats perquè el forat era massa gran i el govern els va deixar caure. Sí que van salvar el Banc Central, amb un forat de 2.700 milions de dòlars que, repartits entre els habitants de l’illa incloent-hi menors i jubilats, van tocar a 8.000 dòlars per càpita.
El periodista Èric Lluent, que ha resseguit de prop l’evolució d’Islàndia en un parell de llibres i diversos articles al seu bloc, explica que cap polític va anar a parar a la presó. “Es va fer un judici en un tribunal especial i van declarar culpable de negligència l’ex primer ministre Geir H. Haarde. Les costes judicials, 125.000 euros, les va cobrir l’estat i des de l’1 de gener d’enguany, l’exmandatari processat ostenta el càrrec d’ambaixador als Estats Units”. I bé, tampoc van anar a la presó tots els banquers pringats amb la fallida, però vora una desena van passar una temporada entre reixes i alguns altres esperen sentència. Pel que es veu, a Islàndia la justícia tampoc és massa poètica. Avís per a navegants: el 2013 els votants van elegir la coalició de partits responsable de la privatització bancària i del gran estropici financer. Entre altres motius, perquè van incomplir el compromís de redactar una nova constitució i les propostes de la gent dormen en un calaix.
El cas d’Islàndia no és un conte amb un final feliç, però contribueix a trencar alguns mites falsos sobre la realitat i l’infern amb què ens amenacen si algú s’atreveix a apartar-se dels dogmes establerts des dels poders i alimentats per l’ecosistema mediàtic que patim. Si més no, s’hi vislumbren dos certeses: la primera és que hi ha vida més enllà de l’euro i de les troiques que tant perjudiquen la salut pública. I la segona i principal, que Espanya continua sent un mal negoci.
