Com aquells que, una mica irònicament, “contra Franco vivien millor”, nosaltres vivíem millor “darrere de Francisco Camps”. Perquè la relació dels periodistes amb el president va arribar al grau de persecució quasi romàntica. Noslatres l’empaitàvem, gairebé l’assetjàvem, i ell ens mirava amb esguard esquiu i en fugia.
Vaig estar absent de la primera declaració de Camps pel cas Urdangarín i tampoc vaig presenciar cap de les fugaces aparicions mediàtiques a les Corts Valencianes. Per això ahir era un dia especial. No ens va defraudar.
Va agrair a Déu no haver perdut la memòria tot i no recordar quan i de què havia parlat amb Iñaki Urdangarín. Més enllà de defensar l’honradesa i la legalitat de totes les actuacions de tots els alts càrrecs que l’acompanyaren en els seus huit anys al front de la Generalitat, ens va informar que li havien fet 24 preguntes amb una seqüència de 8+8+8, però que bé en podien haver sigut 9+8+7, o que fins i tot podria haver-se arribat a 25. Com que, a més, el qüestionari no semblava fet per a enganxar-lo en contradiccions, Camps se’ns va mostrar amb la jovialitat pròpia de l’estudiant que ha superat amb èxit un examen. “Ni insistència, ni pregunta complexa, ni estranyesa, ni incompatibilitat amb respostes anteriors. M’he sentit molt còmode en la declaració. De fet se m’ha fet el matí súper curt.“.
En eixe moment és quan es va demostrar que ell també enyora els focus i els micròfons, que ens enyora, això sí sense preguntes incòmodes, perquè, total, què importa que ens explique o no com es va forjar això dels València Summit ni qui va decidir omplir de bitllets els comptes d’Urdangarín i parents. L’important era que ens transmetera eixa personalíssima sensació d’alleujament després de passar una prova més del seu calvari particular i que veiérem amb quina esportivitat supera cada estació de penitència.
Per això no es va estar de fer una darrera reflexió. “L’única pena és que al final s’hagen d’explicar estes coses en un àmbit tan estrident, tan complicat de vegades.. Perquè tot és molt més fàcilment explicable però bo, això és el que ens toca viure en estos temps.” Tot un exemple de cristiana resignació i, per què no dir-ho, d’austera elegància.
Algun malpensat podria argüir que tan estoica actitud és només un subterfugi per a amagar una ràbia infinita. O, al contrari, que tanta repressió dels sentiments pot estar covant alguna mena de neurosi. A mi, sincerament, l’actuació d’ahir, tot i que només fou una espurna de les esplendors passades, em va posar nostàlgic. Ara que els vestits de Milano i Forever Young cauen en l’anonimat dels contenidors de la roba bruta. Ara que al Palau de la Generalitat ja ningú parla de segles d’or ni de capitals mundials de res. Ara que el seu successor no aspira a cap glòria ni transcendència, i no s’arrisca en cap precipici. Ara que, si mai tornem a assistir a una caiguda, es deurà a una llauna de tonyina mal justificada o a la pura evanescència. Ara que…
