Va ser una sessió d’alta tensió política i emocional que vaig seguir des del meu lloc de treball a RTVV, la validació “democràtica” de la decisió més antivalenciana que s’haja pres mai des de la Generalitat. Però, per paradoxal que semble, aquell dia em vaig sentir més representat que mai pels portaveus dels partits de l’oposició. Josep Moreno (PSPV), Enric Morera (Compromís) i Ignacio Blanco (Esquerra Unida) van teixir un discurs polifònic de regeneració política i van introduir a les Corts una mica de dignitat parlamentària. La contundència de Moreno, Blanco i Morera em van emocionar fins a fer-me creure que en aquell debat, d’una manera simbòlica però explícita, hi convergien tres relats diferents i un sol objectiu irrenunciable: traure el PP del Govern i construir un govern amb polítiques alternatives.
L’aritmètica establia la supressió del servei públic de ràdio i televisió i, en conseqüència, l’extinció dels contractes dels treballadors, entre els quals hi havia el meu, guanyat en oposició lliure en 1988. Mentre les seues senyories votaven el tancament de RTVV, la pel·lícula de la meua vida professional passava per davant dels meus ulls amb un tel de nostàlgia i altes dosis d’incredulitat personal i també política. Però les paraules fermes de Moreno, Blanco i Morera em van impedir caure en el pessimisme paralitzant. Més optimista patològic que mai, vaig pensar que les seues sentides intervencions plantaven la llavor d’una nova RTVV i d’un nou govern. “Passe el que passe d’ara endavant”, vaig pensar entre mi, “a aquests tres diputats no els faltarà mai a ma casa ni un vot ni un plat a taula!”
Les eleccions autonòmiques van portar la derrota del PP i la formació del Govern del Botànic. D’aquells tres parlamentaris de qui em vaig sentir tan orgullós, Moreno va quedar fora de les llistes del PSPV i ja no és diputat. Per la seua banda, la barrera electoral del 5% va impedir l’entrada al parlament d’Ignacio Blanco, cap de llista d’EU. Enric Morera, l’únic supervivent del trio, és avui el President d’aquelles Corts. A ell i al President Puig, un altre home de conviccions valencianistes innegables, ens encomanàvem els partidaris de la reobertura immediata de RTVV. Però avui RTVV continua tancada i la seua reobertura –i sospite que el seu control– és objecte de lluites intestines, en les quals lètica política, el dret laboral i el simple respecte a les víctimes d’aquest desastre van saltar pels aires el primer dia del nou Govern.
Durant aquest any de legislatura, les Corts, entre altres iniciatives, han escollit senadors territorials –¡representants de les Corts Valencianes al Senat!– dos dels màxims responsables del tancament de RTVV, a banda d’altres maleses. Rita Barberà i Alberto Fabra formen part de la institució més inútil de l’arquitectura europea, gràcies a l’abstenció activa dels tres partits del Pacte del Botànic!. De Rita, tots en coneixem el currículum delictiu; i Fabra, que té pendent el judici de la Fórmula 1, s’ha acollit als privilegis que li atorga l’estatut d’expresident. En paral·lel, els extreballadors de RTVV han consumit el subsidi de desocupació mentre suportem, estupefactes, una brutal campanya de difamació personal i professional, orquestrada per periodistes i empreses de comunicació amb interessos econòmics i de poder més que evidents.
Quan va finalitzar aquell debat de la ignomínia, els diputats de l’oposició es van girar cap a la tribuna de convidats de les Corts, on hi havia els membres del Comité d’Empresa de RTVV, i els van dedicar un aplaudiment que, allà a Burjassot, va provocar moltes llàgrimes. La connexió entre els partits democràtics i el nostre Comité augurava una necessària complicitat davant de la reobertura de RTVV i un nou model de gestió empresarial que molts treballadors demanàvem pràcticament des de la seua fundació.
L’endemà d’unes eleccions generals que certifiquen la fortalesa de la bèstia franquista i antivalenciana del PP, em pregunte a què es referia Enric Morera quan deia a Fabra “No vos eixirà debades”. Perquè fins ara els ha eixit totalment gratuït i som els treballadors als qui, certament, no ens ha eixit debades.
