Són paraules plenes de sentit evangèlic i d’humanitat, i de sentit comú, que sintonitzen plenament amb la idea del papa Francesc d’una Església de portes obertes, que siga una llar acollidora per a tothom, que no excloga ningú i on la misericòrdia, la comprensió i la comunió, siguen el llenguatge de tots els qui formem part d’aquesta Església.
L’arquebisbe Carlos Osoro, que tan bona impressió ens va causar als cristians valencians en la seua entrada a València, deia també: “No a la parroquialitis, no al párroco que somete a los demás, sino trabajando en comunión”. I acabava així: “A ver si lo podemos hacer entre todos, sin echar a nadie”.
Trobe excel·lents aquestes manifestacions de l’arquebisbe Carlos Osoro. Però ¿l’Església Valenciana (el temps en el qual ell ha estat arquebisbe de València) ha tingut sempre les portes obertes als qui ens sentim valencians i alhora ens sentim també cristians? Els nostres bisbes i els nostres capellans ¿no han tancat les portes (i encara continuen fent-ho) a la llengua i a la cultura dels valencians? ¿L’Església Valenciana ha sabut acompanyar i estimar els qui demanem una litúrgia en valencià, o bé se’ns trauen del damunt amb la cançoneta de que “no queremos hacer política”? ¿Els bisbes valencians han sabut acollir les demandes dels Capellans del Dissabte, de la comunitat cristiana de Turballos, dels amics de l’Associació Josep Climent de Castelló de la Plana o dels cristians de la revista Saó? ¿O bé continuen sotmetent els cristians de base, negant-nos el dret a tindre una Església que parle la llengua del nostre poble? Perquè ¿quantes misses en valencià es fan a la catedral de València o a la basílica de la Mare de Déu dels Desemparats?
Al número de setembre de la revista Saó, el bon amic Josep Antoni Comes ens recordava que l’arquebisbe Osoro “no ha trobat mai temps per a visitar-los. I per a solucionar la publicació dels textos litúrgics en valencià, tampoc. Ni tant sols oferint-li’ls en safata. “A eso no voy a contestar”, ha estat la seua resposta als periodistes que li ho preguntaren”, afegia Josep Antoni Comes.
El bisbe Carlos Osoro, en unes declaracions a La Vanguardia, deia en referència a Catalunya: “Hay pueblos con unas características especiales que han de ser respetadas”. I el País Valencià no té cap característica (com la llengua pròpia) que haja de ser respectada?
El bisbe Osoro deia en les seues declaracions que no vol “echar a nadie” i que a les parròquies el capellà no ha d’imposar el seu criteri sobre els altres, sinó que ha d’atendre les peticions de la comunitat. Per exemple, les dels qui demanem la missa en valencià? O la jerarquia continuarà tancat les portes de l’Església a la nostra llengua?
Som molts els qui volem continuar sentint-nos cristians, sense deixar de ser valencians. I no volem acceptar de cap de les maneres que per a ser cristians hàgem de deixar de ser valencians! ¿Per què l’Església Valenciana ens obliga a deixar de ser valencians, i a deixar a nostra llengua a la porta dels temples, per continuar sent cristians? ¿Per què l’Església Valenciana no ens accepta com a cristians i valencians alhora? ¿Per què l’Església, que es diu Valenciana, expulsa dels temples la llengua dels valencians?
Nadal és l’encarnació del Fill de Déu en el nostre món i en la nostra carn. Déu que es va fer home en una realitat concreta. En una terra concreta. I en una llengua concreta.
Jesús no va parlar llatí, la llengua de l’imperi i del poder, ni tampoc grec, la llengua de la cultura. Jesús va parlar arameu, la llengua del poble senzill. Jesús va parlar com parlava amb Maria i amb Josep, amb Pere i amb Felip. Jesús no va deixar, ni menysprear, ni arraconar la seua llengua. ¿I per què l’Església, que es diu valenciana, no fa com Jesús?
Bon Nadal a tots. Malgrat tot!
