Strauss a més de la seua música amplament divulgada i coneguda abastament, també fou un prolífic i reeixit director d’orquestra. Moltes de les seues obres eren oferides en premiere sota la seua direcció i, fins i tot substituí l’arxiconegut Hans von Bülow davant l’orquestra de Meiningen, qui passà a la història de la música com el primer director professional i especialitzat, a més de ser un bon periodista musical. Strauss, és un dels grans compositors del darrer romanticisme centre europeu amb reminiscència cap al neoclassicisme. Però com els ha succeït a tots els compositors longeus i prolífics, els seus darrers anys, amb les seues darreres composicions, comencen a denotar l’arcaisme o dit d’altra manera o mostrar-se reiteratives amb un llenguatge que ja no quadra amb les noves i exòtiques obres d’entre guerres del segle XX. Les seues obres capdavanteres són exemples del gegantisme germànic representat en les enormes orquestracions, forts orquestrals aclaparadors, omnipresents, que són capaços d’estabornir fins i tot a aquells que tinguen problemes auditius, però que requereixen un arrodoniment dels sons exquisits, res de forts estridents o excessivament dissonants, tret del tractament de les veus, com per exemple en Elektra on els crits de la soprano mostra la inquietud per evolucionar cap al modernisme, sempre guardant la forma, que per a trencar esquemes cap el 1909 ja estaven altres. El gegantisme sonor (o orquestral) és potser la millor característica d’una societat solvent i potent econòmicament. Disposar de molts diners per contractar músics és sinònim d’emprar grans formats de plantilles orquestrals com per exemple la Simfonia alpina, on es requereix doblar moltes veus fins arribar a 107 músics, en aquest sentit molt en la línia de Mahler amb la Simfonia dels mil. Tanmateix el jueu austríac patí de sodomia precuinada amb el turment psicològic continu i autoinfligit (també la mort sacsejà la seua vida familiar i això vulguem o no turmenta), mentre que el muniquès, era conscient del seu èxit i la seua influència i no dubtà en autobiografiar-se amb el poema tonal, Una vida d’heroi (1898). Era tal l’èxit a les primeries del XX, que Debussy, diametralment oposat al wagnerianisme i straussisme no s’està de declarar: «és el geni que domina el nostre temps».
Però, tanmateix li tocà viure l’ascendència al poder del nacionalsocialisme del III Reich i el 1933 acceptà el càrrec de President de l’oficina musical de l’estat ofert per Goebbles. Molt s’ha parlat sobre l’afiliació política de Strauss, sobre el seu filonazisme, sobre la seua ignorància política,… però el ben cert és que li costà temps, aproximadament deu anys, en refer la seua imatge una vegada caigut el règim nazi, i fins i tot després de morir encara se’l considerava un amic del Führer. Avui mateix, 11 de juny, se celebra el seu 150è aniversari de naixement i tot just quan es celebrava el 100è aniversari Europa i els EUA encara no havien perdonat, ni assumit ni conegut, la situació política del vell compositor alemany. També és ben cert que avui sabem més sobre la seua funció dins del partit, sobretot per la seua correspondència, amb la qual i gràcies a la seua publicació sabem que Strauss fou qui digué: «No!» a Hitller, i aquest fou, qui acabà rebutjant-lo i oferint-li el pitjor dels desoris per un reconegut, afamat i importantíssim compositor i director membre del llistat de Goebbles, dels «elegits per Déu» Dos anys després d’acceptar el màxim càrrec de rellevància dins de l’Alemanya nazi, pel que fa als components musicals, és a dir l’encarregat de que tota la música que sone a Alemanya tinga el component d’exaltació dels aris (fer sonar Wagner podem resumir i perseguir proscrits i pèrfids jueus i oberturistes exigint-los l’extradició o l’emigració forçada si no volien acabar a la cambra de gas), fou destituït del càrrec, ben bé convidat o obligat a abandonar el lloc més destacat dins de la jerarquia musical nazi. El 1935 Strauss ja no tenia cap vinculació amb el partit, malgrat això, l’èxit llaurat durant els anys anteriors i la seua situació de vell anacrònic musicalment, li permeté de viure a Alemanya sense problemes. Però, per què fou convidat a abandonar aquell màxim càrrec de responsabilitat de l’Alemanya nazi, si no hi havia ningú millor que ell que representés l’èxit dels aris alemanys? D’això la culpa la tingué la correspondència. Sobretot la interceptada pel Reich i que molta d’ella acabà en mans i ulls del mateix Hitler que s’encenia en còlera quan llegia les missives. Per què? doncs perquè Strauss creia que allò dels aris no anava amb la cultura, ni amb la música i no entenia, ni acceptava, ni efectuava cap distinció entre artistes, intel·lectuals o llibretistes jueus i alemanys aris. L’afer Zweig fou el detonant que conclogué amb la seua invitació a marxar.
Hofmannsthal, llibretista i amic de capçalera amb qui havia encimat la glòria, havia mort (1929), aleshores començà a col·laborar amb el jueu i austríac Stefan Zweig, el qual considerava la seua condició de jueu com un fet col·lateral per la tradició familiar i no com una prominent vinculació de fe a la religió sionista. Strauss sempre cregué que la pressió del Reich cap als intel·lectuals jueus seria una cosa passatgera, que aniria en descens a mesura que assoliren estabilitat política i econòmica, si més no, creia que Alemanya no podia desvincular-se o rebutjar un talent abundant, que només tenia com a «màcula» una professió de fe íntima i cosa de la vida privada de la llar, és per això que malgrat començar a ensumar-se la persecució i pressió envers els jueus, Strauss seguia treballant amb Zweig, al qual considerava fora de la persecució pel fet de ser austríac, malgrat que aquest incidia en que la pressió persecutòria era real, palesa i evident. El resultat de la col·laboració fou “La dona silenciosa”. Una òpera que si fa no fa cantava al mite futurista del: fes l’amor i no la guerra, altrament carregava d’importància el fet de la pau i el perdó, el tendir la mà al vençut per damunt de l’extermini, l’anihilament i l’execució, a més d’enaltir valors com l’honor, la responsabilitat i el civisme dins d’una guerra, fins on això pogués entendre’s com una actitud cívica. Tots aquests aspectes intel·lectuals van passar per la censura i el vist i plau del ministre de propaganda, aleshores Goebbels, i fins i tot per les mans del mateix Hitler, ara bé allò que no acceptava el règim era que al cartell de l’estrena aparegués el nom del llibretista jueu Zweig. Strauss entestat en que això era faltar a l’honor i la responsabilitat va dir rotundament, aleshores ja era una afamat i prestigiós director i compositor: «No Hitler, no!» (ben bé els fets ocorregueren d’altra amanera ja que fou Strauss qui apuntà sota el cartell que més tard s’hauria d’imprimir i publicar el nom de Zweig, on deia que l’òpera era una adaptació de l’escriptor anglès Ben Jonson) i l’estrena (1935) es va fer amb el nom del jueu i austríac Zweig, però ni Goebbles ni Hitler hi anaren. El règim va ser clarivident: «mai més haurà de treballar amb llibretistes jueus, senyor Strauss», poc més o menys li van dir a l’aleshores responsable de l’oficina de música. Strauss va seguir demanant a Zweig, ja exiliat mentre componia l’òpera, per temor a l’extermini i per la seua inclusió en les llistes negres, que col·laboraren, no volia renunciar al seua talent i amb diferents missives li pregava no l’abandonés, fins i tot va proposar d’emprar pseudònims per tal que si les cartes eren interceptades no els pogueren vincular amb ells (Strauss li proposava emprar noms dels personatges de l’òpera). Strauss encara era el màxim responsable dins del règim nazi de la música alemanya. L’òpera, La dona silenciosa, va ser prohibida a la tercera representació.
Davant l’encabotament de Strauss amb missives cap a Zweig aquest li va suggerir col·laborés amb Joseph Gregor mitjançant les indicacions des de l’exili de Zweig. Però Strauss mai estigué convençut de la qualitat literària de Gregor i no deixava de queixar-se per carta al seua darrer col·laborador i llibretista. No obstant, ja amb el càrrec de l’oficina de música oblidat i amb el ministeri de propaganda mossegant-li el clatell, Strauss i Gregor van dur endavant l’òpera Friedenstag (Dia de pau) estrenada el 1938. L’òpera és una declaracions d’intensions i un clar posicionament antipolítica bel·licista nazi, ben bé contra tot allò que significava el III Reich, com així afirmà William Mann. Intentaren expropiar-li la casa de Garmisch, i Hitler i el govern el nomenaren persona non grata, però com que era un home vell i que acabà recloent-se en la seua música, la qual era ja considerada una no molesta música anacrònica i arcaica, a més la II Guerra Mundial tocava a files, el règim el deixà acabar els dies en pau, una pau que només es va veure pertorbada per la destrucció dels teatres d’òpera de Berlin, Munic, Viena i Desdren pels bombardejos i que ell considerava sa casa, almenys els llocs on havia passat la major part de la seua vida.
Epíleg: Aquests teatres han marcat, juntament amb el Teatre Estatal de Praga, L’òpera de París (Académie Royale de Musique) i el Teatre dels Camps-Élysée (malgrat ser del segle XX, l’incloc perquè s’estrenà la Consagració de Stravinsky), l’Scala i el San Carlo, la història de la música occidental dràsticament. Sense aquestes ubicacions, espais o llocs memorables, avui, i dic en aquests precís instant, no tindria cap sentit escoltar la música que a cadascun de vostès els agrade, perquè la música no se separa en tendències oposades i irreconciliables per si sola, sinó que d’això té la culpa els elitismes i les condicions sociològiques de les èpoques. Amb això vull dir que, de la mateixa manera que a la zona de Manaus (Brasil), el Gran teatre Amazones s’ha convertit en un referent de la cultura brasilera dins d’un enclavament pobre i deixat de la mà dels homes, ara és un punt d’encontre i d’impuls cultural, a més de la divulgació musical, per a les classes més desafavorides de la profunda amazona brasilera, al País Valencià teníem l’oportunitat de reeixir-nos o refer-nos i fins i tot dignificar-nos, lleugerament, amb un projecte cultural, musical i intel·lectual que podia amb esforç, seny i paciència haver ajudat a que la música, «senya d’identitat dels valencians» diuen alguns bocamolls, fos realment un punt neuràlgic i identitari de la cultura valenciana. Ells, els polítics responsables desmesurats i incultes, l’han ensorrat, i això és condemnable, malgrat no ser-hi a les portades dels mitjans ni traga la son als panxacontents, per posar-se a plorar pels diners balafiats i pels encants desdibuixats, tant o més com ho féu Strauss quan veia que les bombes ensorraven els teatres alemanys, on ell havia deixat la seua vida, i la seua música.
A la memòria del 150è aniversari del naixement de Richard Strauss, i 1r aniversari de l’ensorrament del Palau de les arts, que haurien d’haver sigut valencianes.
