Me l’acabe d’engolir tot d’una: una peça impecable, una celebració de la lucidesa política i l’articulisme d’opinió, segons entenc jo la política i l’articulisme. Sánchez Ferlosio hi analitzava la situació política dels Estats Units d’Amèrica, especialment referida a la guerra a l’Iraq, després de la victòria del Partit Demòcrata a les eleccions legislatives nord-americanes. Amb un desplegament intel·lectual tan ben moblat com sempre, l’assagista espanyol concloïa que la lògica de la guerra implica sempre la “irrenunciabilitat de la victòria”. Com que aquesta mentalitat, segons l’autor, ha impregnat l’opinió pública i la política nord-americanes, els EUA s’havien enfangat en un atzucac, no solament a l’Iraq. “Por eso” –assenyalava Sánchez Ferlosio– “América no puede desistir de la guerra aún a sabiendas que para alcanzar la victoria tendrá que sufrir nuevos muertos, porque sólo la victoria puede “dar sentido” a la muerte –o, si se prefiere, “a la vida”, que aquí es indiferente– de los soldados ya anteriormente muertos. Darles sentido significa aquí transfigurarlos en supervivientes con el yo de la nación”.
Ferlosio tenia tota la raó del món, des de la seua perspectiva. De fet, aquesta “necessitat de la victòria” contamina l’administració i la política republicanes, però també demòcrata, dels EUA, fins a convertir aquestes esferes en simples satèl·lits dels interessos militars –de la indústria militar. L’estat americà és avui el seu exèrcit, els seus cossos de seguretat i poca cosa més –almenys tal com entenem els europeus l’estat social i de dret. Barack Obama, una benedicció del cel als EUA, no ha estat capaç d’eixir-se’n dels fangars militars ni de construir un sector públic que matise els valors privats, tan condicionats per la situació econòmica .
No oblidem, d’altra banda, que la guerra i els seus efectes destructors generen beneficis econòmics a les corporacions empresarials que havien de destruir i reconstruir l’Iraq, posem per cas. Ben mirat, la guerra ha esdevingut una necessitat del comptes de beneficis de sectors econòmics molt decisius en la vida pública. Blackwater –l”empresa americana de seguretat privada” – és, per exemple, l’exèrcit mercenari més perillós del món i defensa interessos empresarials d’alt tonatge a tots els conflictes militars repartits pel planeta. Curiosament, Blackwater ha estat sempre un dels donants més generosos de la filantròpica fundació de Bill Clinton i la seva biblioteca presidencial de Little Rock (Arkansas).Potser algun dia sabrem els interessos reals que hi havia darrere la decisió de de George W. Bush i els seus escolans d’amén –Tony Blair, José María Aznar i José Manuel Durao Barroso, ara a Goldman Sachs– de portar-nos a una guerra que ha convertit el món en un polvorí sense escapatòria. Teníem i tenim dret a sospitar d’una guerra de la qual tothom renega, llevat de José Maria Aznar, vés a saber per què.
Sánchez Ferlosio acabava aquell article amb una pregunta: “¿Qué podrá hacer Baker ahora que hasta Kissinger acaba de decir que la victoria militar en Irak es imposible?”. Però, la “victòria”, al nostre entendre, no era necessàriament “militar”. Baker jugava una partida amb les cartes marcades. Com Rodríguez Zapatero –i ben agraïts que n’estem!– quan va decidir fer tornar les tropes espanyoles d’Iraq. Els objectius estratègics de fons ja s’havien aconseguit i aquella mala llavor encara condiciona –i com!– la vida del nostre món. Al capdavall, les guerres són enfrontaments militars entre poderosos per a repartir-se les zones d’influència política, però també econòmica i sociocultural, al marge dels interessos de les respectives poblacions.Convindria que els no-poderosos de la terra recordarem aquelles paraules de Jean Paul Sartre que han esdevingut un axioma universal: “Quan els rics es fan la guerra, són els pobres els qui moren.” Això és cert a les guerres de l’Iraq, Síria, l’Afganistano de l’Espanya d’ara fa 80 anys, i les conseqüències de les quals estan tan assumides per la població que sovint les oblidem.
