Probablement resulte agosarat dir-li campanya a aquell recorregut de mítings en solitari sobre entarimats improvisats als carrers i places, sovint sense megafonia, i sempre acompanyats pels col·laboradors entusiastes que s’hi afegien a cada poble o comarca. Però cada conferència –concepte més apropiat al contingut d’aquelles proclames, que no els mítings convencionals-, a viva veu o amb megàfon d’avisos o subhastes, era gairebé distinta de l’anterior i de la següent. Tota una aventura argumental per a la jovenalla que participava d’aquella transició, ignorant que en realitat es tractava d’una transacció. També en el sistema electoral. Els nord-americans s’enganyen pensant que qualsevol pot ser president dels Estats Units, i ací ens ho fan amb la llei d’Hondt i altres barreres electorals. En fi, Marqués no estava cridat a xafar les moquetes del Senat, si no era com a visitant. Tampoc l’imagine en aquella cripta, esperant la immortalitat de la mà i ofici del taxidermista. “Ni fam, ni fum, ni fem” també era més que un eslògan. Ben mirat, la síntesi del pensament i l’activisme d’un sociòleg, un assagista, un professor, un activista compromès i solidari, i un personatge irrepetible en la història contemporània del País Valencià.
Es compleixen 40 anys de la primera edició de “País perplex” (Ed. 3i4), l’assaig amb el qual Marqués va guanyar l’Octubre del 1973 en aquesta categoria. En 1979 hi va aparèixer una edició ampliada. I encara una tercera edició l’any 2000, que va incloure aportacions d’amics i d’acadèmics. A més d’un epíleg de l’autor, en què tornava a posar al dia la qüestió i hi suggeria alguna eixida a l’atzucac. Marqués analitza la societat valenciana i explica algunes claus de la deformació de la mentalitat col·lectiva, alhora que analitza els discursos que enfosqueixen la presa de consciència crítica i cívica. Un seguit de bufetades que fan espavilar el lector sobre la pròpia condició subordinada, a partir d’una col·lecció de tòpics per amagar la dominació i les conseqüències. En l’ampliació a la segona edició, Marqués escrivia: “Cap exaltat cant a l’horta no compensarà al públic popular de les cerimònies de la fosca i mala consciència, de la pèrdua real de l’horta. Cap autonomia en mans del capital o d’uns gestors de temporada, reformistes, no redreçarà el nostre medi ni sentarà les bases econòmiques i polítiques de la nostra llibertat. Cap franja blava no compensarà la pèrdua de la franja verda o de l’emporcament definitiu del blau del mar. No hi haurà cap País si la via nuclear cap al manteniment del malbaratament capitalista es consolida i prepara noves i, potser, més sinistres aventures”.
El Departament de Sociologia de la Universitat de València ha organitzat un seminari sobre la figura i l’obra de Josep Vicent Marqués. El proper 15 de desembre, al Col·legi Major Rector Peset, hi intervindran Charo Altable, Rafael Castelló i Víctor Navarro, en un col·loqui moderat per Alfons Cervera. La Biblioteca Gregori Maians del Campus de Tarongers, ofereix durant un mes una exposició de llibres i material fotogràfic de Marqués.
Josep Vicent Marqués va morir el 2008. Continua sent un referent de la sociologia crítica al País Valencià, i va ser un ciutadà compromès, en temps difícils, amb el valencianisme polític i cultural, la lluita de classes, l’ecologisme i el feminisme. Marqués va poder compartir victòries cíviques –El Saler per al poble-, guerres inacabades contra la nuclear de Cofrents i derrotes finals, com el sacrifici de La Punta a l’ampliació del port de València. L’activisme feminista encara té un deute amb el sociòleg que va contribuir a nodrir el discurs emancipador, i plantejava les classes docents –vaig ser un alumne afortunat de patir-lo com a professor- despullant el patriarcat fins al ridícul. No m’allargaré sobre la qüestió per a no xafar cap ull de poll en la sala de ball. Rellegir “País perplex” continua sent un exercici estimulant de reflexió sobre l’entorn. I, ara sí, es troba a faltar com seria la darrera actualització de l’autor davant la magnitud del desgavell.
