Ni Déu no parla valencià

De tots els països del planeta, el valencià és dels pocs en què l’Església catòlica encara no fa servir la llengua oficial del poble com a vehicle de comunicació. Òbviament ja no s’adreça als seus fidels en llatí, però tampoc no ho fa en valencià, l’idioma propi dels valencians, segons que resa l’Estatut.

Del 1700 ençà, els únics arquebisbes valencians de València han estat Antonio Folch de Cardona –del 1700 al 1724–, Joaquín Company Soler –del 1800 al 1813– i Enrique Reig Casanova –del 1920 al 1923–, un per cada segle. Podríem afegir-hi els mallorquins Antonio Despuig –ho fou de manera fugaç, l’any 1795– i Miguel Roca Cabanellas, per bé que l’últim fou educat a Madrid i no reverenciava, precisament, la cultura catalana comuna. Com a arquebisbe que va ser entre el 1978 i el 1992, es va posicionar sense embuts del costat del blaverisme en la famosa batalla de València.

Aquest distanciament perpetuat no importa gens els feligresos, que al capdavall són una reproducció a petita escala –més escorada cap a la dreta, si cal– del país sencer. Per això tampoc no els deu molestar gens que, dels 67 arquebisbes i bisbes que hi ha a l’estat espanyol, 14 siguen originaris del País Valencià, en la majoria dels casos d’indrets on la llengua és ben viva, com ara Muro, Benimarfull, Albaida, Quatretonda, Tavernes de la Valldigna, Cullera o Vilamarxant. N’exportem, però a casa tan sols tenim un, i a Oriola. Ja se sap que Déu li dóna pa a qui no té dents.

A les Illes Balears ja fa alguns lustres que el Vaticà només envia bisbes valencians, sempre catalanoparlants. Fins i tot Barcelona ha tingut fa poc arquebisbes valencians, però no València, que va patir el menyspreu a la llengua autòctona de l’anterior arquebisbe, Agustín García-Gasco, de la mateixa manera que ara pateix la indiferència tenyida d’oberturisme de Carlos Osoro. L’elaboració del Missal valencià, que havia d’esdevenir la clau de volta de l’evangelització en valencià i que l’AVL tenia enllestit des del 2002, es va publicar l’any 2012 sense haver rebut el nihil obstat de la cúria local. Sense el vist-i-plau canònic, cosa que el converteix, si fa no fa, en un missal proscrit.

Fins quan, aquesta situació absurda? Quant de temps més romandrà agenollada la comunitat catòlica valenciana? És lògica aquesta marginació lingüística, en ple segle XXI? Resulta intel·ligent, des del punt de vista de l’Església? Continuem esperant el miracle.