Navegar

Davant d’una platja de la costa bàltica, en què només destaquen unes roques i algun estri de pesca abandonat, albirem les presències fantasmals d’una petita embarcació de rems i, més enllà, d’un veler sorgint de l’atmosfera densa, freda i pàl·lida, quasi uniforme i monocroma, que ocupa bona part de la superfície pictòrica. D’una banda, en un primer pla, els detalls de caire naturalista; d’altra, l’aspecte irreal de l’espai que s’obri tot seguit. “La tasca del paisatgista no és la representar de manera fidel l’aire, l’aigua, les penyes i els arbres, sinó la de reflectir-hi la seua ànima, el seu sentiment. Descobrir l’esperit de la naturalesa i penetrar-lo, acollir-lo i transmetre’l amb tot el cor i l’ànim és la missió de l’obra d’art… ¡Segueix la veu interior i accepta el que et diu, i deixa per als altres el que els semble just, o no atengues res de tot això, doncs no tot és per a tots!”, va escriure Caspar David Friedrich, l’autor de Boira (1807).

Foren nombroses les obres que va dur a terme el pintor alemany en què apareixen barques i vaixells, bé en algun port, bé navegant a prop del litoral, uns motius que, tenint en compte la seua voluntat de transcendir la mera representació de la realitat, sempre s’han interpretat com al·lusions al viatge a través de la vida terrenal, la navigatio vitae, i al viatge definitiu, el que, tan bon punt l’anterior acabe, mena a la vida celestial, a l’eternitat. Protestant educat en una llar devota de Pomerània, va dir: “Igual que el pietós prega sense pronunciar paraula i el Totpoderós l’escolta, l’artista amb sentiments autèntics pinta i l’home sensible sap comprendre-ho i reconèixer-ho”. En altres quadres en què tracta temes semblants, hi ha una o diverses figures humanes d’esquenes, amb les quals els espectadors solem identificar-nos, mirant mar endins, on sura alguna embarcació. En La lluna sobre la mar (1822), trobem una imatge certament onírica: dues dones i un home, asseguts en una roca, contemplen abstrets dos velers la silueta dels quals retalla de manera tènue la resplendor de la lluna, que despunta darrere dels núvols.

La barca com a símbol de la transició entre la mort i el posterior renaixement, la salvació, ja tenia força en moltes creences de l’Antiguitat. A Egipte, cada dia, Ra, el déu Sol, penetrava al riu Duat, l’infern, per Manu, la muntanya del desert occidental, i el recorria amb la barca solar durant la nit per tornar a sortir renovat i ple d’energia per Baju, la muntanya oriental. La vida i la mort, concebudes com un continu, s’engendraven l’una a l’altra eternament. Llegim al Llibre dels Morts: “Jo sóc l’Ahir. Jo sóc el Demà / Què significa això? / Osiris és l’Ahir i Ra és el Demà”. A Grècia, quan una persona moria, els parents li col·locaven una moneda sota la llengua per tal que la seua ànima, així que descendira al Tàrtar, poguera pagar a Caront, l’avar que l’havia de transportar en una barca a l’altra vora de l’Estígia, el riu que envoltava els inferns. El Ca Cerber, el gos de tres caps, guardava el costat oposat, disposat a devorar els intrusos vivents o les ànimes fugitives. Els víkings també n’empraven una, de barca, que encenien i deixaven que els corrents marins s’emportaren, en els seus rituals funeraris. Noé va salvar la seua família i una parella d’animals de cada espècie del diluvi en la nau que li va manar construir Déu.

“Tanca el teu ull corporal amb la finalitat de veure la teua imatge, abans que res, amb l’ull espiritual. Després condueix cap a la llum del dia el que has vist en les tenebres, de manera que tal imatge actue sobre el qui l’observe des de l’exterior envers l’interior. El pintor no deu traslladar al llenç el que veu davant, sinó el que veu en ell. Si no veu res en ell, que renuncie a pintar el que veu fora”, aconsellava Friedrich a la revista Phoebus. En Les tres edats (1834), una pintura pertanyent a l’última etapa, va dur a terme una al·legoria del pas del temps vinculant cinc membres de la seua família de diferents edats, els fills petits Gustav Adolf i Agnes Adelheid (la infantesa), la filla gran Emma i el nebot Heinrich Wilhem (la maduresa), i ell mateix (la vellesa), que es troben en algun lloc de la costa, i cinc vaixells que s’hi acosten. Cadascun d’aquests es correspon, segons la grandària i la distància, amb algú d’ells. En aquell moment, l’artista ja intuïa que el seu veler arribaria prompte a terra, el destí final –de fet, morirà sis anys després-, però, malgrat això, confiava que continuara navegant fins a conduir-lo al regne diví, el món al qual aspirava.