Amb aquest motiu, us faig a maig l’apunt de dietari (inèdit) que vaig escriure el 22 de febrer de 2007 (!) després de presenciar a Mestalla un València-Barça dissabte anterior. Aquesta crònica podia correspondre a qualsevol altre partit, tant se val. I té només valor de prova periodística. De periodisme d’opinió, si vostès volen. Però així va ser i així ho vaig relatar davant de la meua pantalla d’ordinador. Jutgen vostès mateixos si té encara cap interès.
Recupere i trac a la llum aquell paper virtual perquè tothom té una mica de culpa en aquesta violència verbal i no-verbal que ompli la vida pública i, molt especialment, la vida esportiva professional. Però també és cert que tots no som iguals davant dels ulls de la llei espanyola. He estat visitant assidu de Mestalla durant dècades i aquest ha estat el comportament de bona part de la granderia durant anys amb el Barça. A gosades que l’hem patit directament i indirecta els aficionats al futbol i els ciutadans del País Valencià. En fi, ni una multa, ni una reprovació mai, sovint amb totes les autpritats valencianes a la lotja, mudes i sovint còmplices.
Ara, contra el Barça i contra l’Athlètic tot val. Si em llegeixen, amables lectors, ja em diran si se’n poden fer equivalències i regles de tres. Els ho deixe per si és del seu interès.
Escric dimarts a la nit, impactat encara per l’espectacle que vaig viure diumenge a Mestalla. El mateix esperit del 1977, quan el camp del València CF era terra de croada anticatalanista. Diumenge, tants anys després, hi vaig presenciar la mateixa cerimònia, els mateixos crits xenòfobs i profundament feixistes d’una massa –sí, d’una massa– enfollida, capaç de qualsevol barbaritat. La mateixa pesta blava, el mateix caldo de cultiu d’un moviment profundament antidemocràtic que impugna la convivència del país i impossibilita cap mena de racionalitat. A València no passa el temps, sinó que torna i ens devora com una maledicció indígena. Ja en sabem les conseqüències: la guerra fratricida i estirilitzant de la malanomenada transició política, els assassinats de Miquel Grau, primer, i de Guillem Agulló, anys després, la persecució de mestres, escriptors, intel·lectuals, de polítics d’esquerra i un llarg i tristíssim etcètera que no s’acaba. Alguns, interessats en un diagnòstic tou, ho van batejar com la Batalla de València. Grandíssim error. Confusió interessada, ben mirat. Allà, durant els anys d’aquella suposada batalla, ho recorde bé, uns corríem i els altres ens acaçaven. No és exactament aquest el sentit d’una batalla. Ni en el sentit literal ni tampoc en els sentit més figurats. Una persecució, ben mirat, una batuda permanent contra una part de la població valenciana marcada amb l’estigma corresponent. “Una discreta massacre”, en va dir Josep-Vicent Marqués, amb tota la raó del món. En qualsevol cas, un colp d’estat ideològic amb l’objectiu d’impugnar una previsible transició que alterara realment l’ordre social i les jerarquies polítiques establides. Les jerarquies, aquest era l’objectiu a abatre. A establir-ne unes altres, vull dir. No val a posar el cap sota l’ala una altra vegada. L’espectacle de diumenge a Mestalla faria posar la pell de gallina a qualsevol estadi d’Europa. A Alemanya, per descomptat. A França, al Regne Unit. A Itàlia? Això, no ho sé, la veritat. I encara sort que el Barça va perdre davant del València, perquè altrament només Déu sap què podia haver passar allà. El que li van dir al lateral del Barcelona Oleguer Pressas era perquè els fiscals actuaren d’ofici, perquè els periodistes ho denunciàrem amb totes les nostres forces, perquè els polítics democràtics abandonaren la llotja de Mestalla, perquè demanàrem explicacions a la directiva del València que consent aquesta mena d’actes de fe. “Tot i que ja no cremen bruixes, sí que cremen qualsevol carta que contingui una veritat gruixuda” va deixar-nos escrit el gran Georg Christoph Lichtenberg. Hauríem de pensar-ho.
