Un petit globus grisenc sobrevola, solitari, enmig d’un cel que sembla tornar-se amenaçador d’un moment a l’altre, la costa de Dover, amb els penya-segats blancs i l’intens trànsit de vaixells davant de l’entrada del port. En un altre quadre, quasi simètric, talment com si tots dos formaren part d’una construcció el·líptica del trajecte seguit per creuar el canal de la Mànega, la diminuta esfera ja es troba damunt de Calais. Pertanyen a un conjunt de sis obres dedicades a aquest tema que va pintar E.W. Cocks per commemorar el vol amb el qual, el 7 de novembre del 1836, Charles Green, junt amb Robert Hollond i Thomas Monck, va batre els rècords establerts amb anterioritat en recórrer cinc-centes milles, des dels jardins de Vauxhall, a Londres, fins a Weilburg, a Alemanya, en divuit hores. Aquestes peces en concret fan referència, però, al viatge que, més de cinquanta anys abans, el 7 de gener de 1785, Jean-Pierre Blanchard i John Jeffries efectuaren d’una ciutat a l’altra patint nombroses dificultats.
E.W. Cocks, ‘Globus deixant Dover’, 1836-40. Oli sobre llenç
Benjamin Franklin, ambaixador dels Estats Units a França, l’agost del 1783, va començar a informar Joseph Banks, president de la Royal Society, entitat de la qual també era membre, dels experiments aeris amb grans bosses de paper i de seda que s’estaven duent a terme a París i a altres llocs del país veí. Després de diverses proves, l’onze de setembre, Joseph Montgolfier i el seu germà Étienne, fabricants de paper comercial, amollaven a Versalles un globus impulsat per aire calent, del coll del qual havien penjat una cistella amb una ovella, un ànec i un gall, que aconseguí volar durant set minuts i tornar els animals sans i estalvis a terra. En general, a pesar de l’expectació creada -una munió de persones s’aplegava a contemplar cada ascens-, hom no acabava de veure amb claredat les utilitats i els beneficis d’aquest enginy. Això sí, “amb l’aerostàtica, la ciència havia trobat una fórmula nova i poderosa: química més teatralitat, igual a gentada més prodigi més diners”, apunta Richard Holmes a L’edat dels prodigis. Terror i bellesa en la ciència del Romanticisme (2008).
De seguida es presentaren voluntaris disposats a convertir-se en els primers aeronautes i, alhora, diversos inventors proposaren estranyes màquines voladores basades en principis idèntics. El 21 de novembre del mateix any, els Montgolfier llançaven un globus enorme, de vint-i-un metres d’altura i pintat de blau amb figures mitològiques daurades, des del tossal de La Muette, vora el Sena, amb dos tripulants, el científic Jean-François Pilâtre de Rozier i el comandant de la Guardia Real el marquès d’Arlandes, que havien d’alimentar amb palla el braser que impulsava l’artefacte des d’una inestable galeria circular col·locada al voltant de l’obertura de la gran bossa. Malgrat els problemes, el montgolfier es va mantindre enlairat sobre la ciutat, elevant-se fins als dos-cents setanta-cinc metres, durant vint-i-set minuts. Només deu dies després, als jardins de les Tulleries, davant de més de quatre-cents mil espectadors, “la major concentració del París d’abans de la Revolució, segons les estimacions”, el doctor Alexandre Charles i el seu ajudant el senyor Robert ascendien en una cistella de vímet suspesa amb cordes sota la campana d’un baló d’hidrogen de nou metres d’alt, des de la qual ara podien exercir una mica més de control gràcies a la introducció d’algunes innovacions, com la de regular el gas amb una vàlvula situada en la part superior i la de pujar soltant llast, els saquets d’arena que duien. El charlier féu una distància de quaranta-dos quilòmetres en dues hores i, tot seguit d’aterrar, només amb Charles a bord, assolia els tres-mil metres en a penes deu minuts de manera quasi vertical. “Mai un home no s’havia sentit tan sol, tan sublim i tan absolutament aterrit”, va escriure. Potser per això ja no va tornar a volar.
E.W. Cocks, ‘Globus sobre Calais’, 1836-40. Oli sobre llenç
L’aerostàtica es va posar de moda arreu; tanmateix a Gran Bretanya hi havia veus influents molt crítiques amb aquests aparells. Franklin era un dels qui creien que es podien adaptar amb facilitat per a propòsits militars, fins i tot per a una invasió francesa de les illes: “Cinc-mil globus capaços d’enlairar dos homes cadascun transportarien amb rapidesa una força important al camp, després de travessar rius, turons o mars, de manera veloç i impune”. No obstant, l’atracció popular augmentava dia rere dia: el 15 de setembre del 1784, a Moorfields, Londres, cent-cinquanta mil persones acudien a contemplar com un italià, Vincent Lunardi, que havia finançat el seu baló d’hidrogen amb una subscripció pública, s’elevava i intentava dirigir el vol amb un parell de rems.
Molt prompte, el repte de creuar el canal de la Mànega es va convertir en “una batalla científica, diplomàtica i esportiva”, assenyala Holmes. Una proesa, a la qual Cocks al·ludeix en les seues pintures, que fou compartida al final pel francès Blanchard i el nord-americà Jeffries, cirurgià militar en el bandol anglès en la Guerra de la Independència, i que, junt amb altres, forma part del “primer període heroic de l’aerostàtica, entre 1783 i 1800”. Això, però, no va impedir que aquesta entrara en un atzucac, a causa dels accidents ocorreguts i de la impossibilitat de pilotar tant els montgolfier com els charliers, malgrat l’èxit obtingut per aquests últims durant un temps. Amb tot, les observacions i els estudis de l’atmosfera i de la superfície terrestre fets des de l’altura canviarien definitivament la visió que se’n tenia fins aleshores.
