Memòria d’Euskadi (i 2)

Despús-ahir, el dia es va despertar núvol i tristot. Encara entre dues llums, vam iniciar la marxa en cotxe fins a Larraitz, per Amezketa, on comença l’ascensió a peu al Txindoki, un cim solitari al cor mateix de Guipúscoa, de bon matí envoltat per un tel de boira que aportava un sentit enigmàtic al paisatge. El vaig pujar per primera vegada fa més de vint anys, amb els meus alumnes valencians i els de la Udarregi ikastola d’Usurbil, dins d’un programa d’intercanvi escolar que encara recorde vívament. Ahir de matí, a l’hora justa de camí, vam parat a prendre forces. Les pujades em solen plantar cara. Esperonats per l’envit dels més joves, insolents en la seua forma física, vam fer una altra hora seguida de senda. El paisatge, en aquell punt, era d’un verd meravellós, amb la serra d’Aralar davant, majestuosa. De sobte, va començar a bufar un vent inaguantable, calent, del sud –vent d’Espanya, en diuen ací. A l’eixida d’un revolt, una ràfega va llançar un company de ruta literalment sobre un pi de vora camí. L’esglai va ser majúscul. La gent que pujava per davant, coneixedors del terreny, van recular i van deixar l’ascensió per a un altre dia. Allà dalt, asseguraven, devia fer més vent i, com que la sendera puja recta fins al cim, no hi ha cap lloc on aixoplugar-se. No ens vam veure amb cor de continuar. Ho vam lamentar, però vam haver de baixar a Larraitz on vam aprofitat per a dinar gloriosament entaulats. No hi ha mal que dure cent anys, ni cos que no el puga resistir, sol dir la saviesa popular. Les babarrunak gorria, amb col i botifarra negra, de vici confessable. Vam repetir fins a assaciar-nos.

Ahir, per contra, el dia es va despertar assolellat i net. Vam anar al mercat d’Orditzia. A punt d’arribar-hi, ens va parar un control de la Guàrdia Civil –joves, esglaiats, amb armilla antibales. La posada en escena feia feredat. Tanquetes, filferros, metralladores. Les xiquetes van callar de sobte i van desconnectat la música. Ens observaven expectants, com si necessitaren alguna explicació adulta. El cotxe de davant, matrícula de Navarra, el van fer aparcar a la dreta i van escorcollar-ne tots els ocupants amb pocs miraments, com si foren culpables de ser d’ací. A nosaltres, ens van fer l’alto, ens van desitjar bon dia i ens van deixar continuar el nostre camí inofensiu. El cotxe familiar, les xiquetes i la matrícula valenciana ens degueren ajudar. Con lo verde y lo bonito que es esto, y lo jodidos que estamos, em va dir, suposadament còmplice, el número de la Guàrdia Civil que ens encanonava amb un rostre desencaixat.
El mercat s’escampava per tot el nucli urbà d’Orditzia. Formatges, codonyat de poma, mel, nous, avellanes del terreny, bledes, encisams, alls porros, carabasses i panolles de dacsa. Vam esmorzat coca de dacsa amb txistorra. Talo, en diuen. El mercat feia gust de passejar i de comprar. L’olor et cridava des de les parades. Ningú no va comentar que Orditzia és el poble de Yoyes, on va nàixer i on la van executar els seus excompanys de militància armada. L’he vista desenes de vegades per televisió. Vaig recórrer la plaça on va caure morta davant del seu fill. La taca d’ombra i de silenci és enorme, fruit d’un pecat col·lectiu inexpiable. Té taó William Faulkner: “el passat mai no està mort. Ni tan sols ha passat.”

A la tornada, vam passar per Donostia, vora Intxaurrondo, aquell lloc amb nom de nous, soroll de ganivets i tortures indecents. Per una d’aquelles casualitats de la vida, al cotxe sonava No he nascut per a ser militar, de Sau, un grup de consens a casa:

Ja no sé quants dies fa que estic així,
callant la veu, les mans al cap, he de dormir.

Ohhh… les nits que mai s’acaben,
els dies són més curts,
quan estic tancat a casa,
sense projectes, sense tu.

El meu cor com una espasa va tallant el meu passat.
He quedat descalç com un infutur,
no em veig en els miralls.
I m’han quedat els ulls en blanc de soletat.

Sóc un covard però avui tindré cor de soldat

Ohhh… les nits que mai s’acaben,
(…)

Canviaran la meva roba, el meu nom, el meu cabell,
em donaran una arma blanca, roba verda i un fusell.
No em pegui, no he nascut per militar.

Sense dir-nos res, vam cantar la tornada tots a una veu. En acabant, ens vam allargar fins a Bera, per mirar de visitar Itzea, la casa dels Baroja. Hi havia llum a l’interior. La veïna ens va informar que el matrimoni propietari –i la xica del servei– hi van arribar la nit passada, però no permeten les visites. Vam tornar a casa, al caseriu.

Avui m’ha despertat el soroll dels animals. És una sensació de benestar impagable. M’he vestit a les fosques. He baixat amb compte. Plovia a bots i barrals. M’he desdejunat sol, davant del finestral. Ha parat molt a poc a poc, mentre tothom anava baixant de les habitacions. Estem sols al caseriu. La gent de la casa se n’ha anat a un funeral. Ha mort una veïna. Cirrosis hepàtica. Cinquanta-tres anys. ¿Com esdevé alcohòlica una dona en aquesta vall amagada del món, amb marit i tres fills?, em pregunte entre mi. ¿Quines coses devien passar pel cap d’aquesta dona mentre bevia? ¿Quines aspiracions insatisfetes i quina tristesa silenciosa es deixava en cada glop?

Després hem viatjat fins a Bilbao, per la carretera de la costa, la vella, un paisatge inigualable. Hem arribat a la capital de Biscaia encara a l’hora del poteo per las Siete Calles, amb pinxo especial a Casa Montes. Ens hem allargat al Guggenheim de Bilbao a visitar l’exposició “París, capital de les arts 1900-1968”. És un retrat didàctic de la capital francesa seguint els quatre quartiers més emblemàtics: des del Montmartre de les avantguardes (1900-1918) i el Moulin Rouge, Toulouse-Lautrec, Braque, Van Gogh i Picasso, passant pel Montparnasse de les années folles (1919-1939) dels dadaistes i dels surrealistes i alguns dels cafès mítics com Le Dome o La Rotonde i La Coupole, amb l’ànima present d’Anaïs Nin, d’Ezra Pound i de Henry Miller i, sobretot, del nostre admirat George Simenon. El Saint-Germain-des-Prés de l’ocupació i de la postguerra, de l’existencialisme i Les Deux Magots i el Cafè de Flore n’és la tercera parada. El regne terrenal d’aquella parella de pontífexs laics que van ser Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir –amb Juliette Gréco d’afillada predilecta–, aspirants a consciència del progressisme universal. I, finalment, el Barri Llatí, allà on l’any 1968 la joventut va descobrir, a bacs i rebolcons, aquella redundància segons la qual la mar es trobava sota les llambordes. Certament, les condicions socials convergiren d’una forma intensa en aquests quartiers sense els quals no tindríem avui la mateixa idea de París. I nosaltres en podem confirmar els clixés que ens ajuden a entendre la capital del món heretat.

Ara, haven sopat quatre mossos, m’acomiade ja, una altra vegada, d’Euskadi. Demà tornem a la vida pautada de casa, vora el Mediterrani, terra d’aiguamolls. Mirarem de sobreviure. Com diria ma mare, Déu proveirà. Laister arte!