La nit ha estat ventosa i inquietant; el llit, càlid i amable. M’ha despertat el volteig de les campanes de l’església, que és a tocar, a la petita i noble plaça del poble. Ens hem desdejunat sense presses, cosa cada dia més difícil de fer. Pa acabat de coure fet a llesques, melmelades casolanes de poma i maduixa i un cafè amb llet ben carregat. El dia s’ha alçat clar, amb aquells núvols d’ací que van i vénen entre les muntanyes i les valls. Fa una fresca que s’agraeix. Hem baixat al mercat de Tolosa i hem comprat el que necessitàvem i també el que no. Com sempre. Formatges de pastor, que en diuen els autòctons savis, tota una institució del país. Els d’Idiazábal i d’Urbasa no tenen rival. Hem dinat al Beti, a la part vella de Tolosa, cards farcits d’abadejo i txitxarro al forn acompanyat de sidra d’Igeldo. A la vesprada, refugiats al caseriu per la pluja persistent, hem vist a l’Euskal Telebista la final del campionat del 4 1/2, tot un esdeveniment en el món de la pilota basca. Ha guanyat la txapela el roig, que té una esquerra com un martell. Fa feredat de veure’l entrar-li a l’aire, sense deixar-la botar. Ha estat una final oberta en què el diner ha eixit a iguals. Però, com en totes les modalitats de frontó, la treta és fonamental. I, en això, el roig portava un avantatge llarg. De fet, s’ha ratllat vuit quinzes en la treta i la partida se n’ha anat de seguida. Ara, mentre tothom dorm, recorde que vaig visitar Euskadi per primera vegada ja fa molts anys, convidat per la Diputació Foral de Biscaia, juntament amb una colla de mestres i alumnes d’escoles valencianes. La dèria diarística em refresca la memòria amb exactitud. Més val una llapissera curta que una memòria llarga, sol dir la saviesa popular.
Vam arribar a Bilbao el 7 de febrer de 1981, només tres dies després que els parlamentaris abertzales, puny en alt, cantaren l’Eusko Gudariak quan el llavors rei d’Espanya, Joan Carles I, estava a punt d’iniciar la seua intervenció a la Casa de Juntes de Gernika. L’Ertzaintza en va desallotjar sense contemplacions ètniques els ardorosos soldats del poble basc. Era només sis dies abans que Adolfo Suárez presentara la dimissió com a president del govern espanyol “per evitar ser un obstacle a la consolidació de la democràcia”. El dia 23, el coronel Tejero i la Guàrdia Civil irrompien en el Congrés dels Diputats de Madrid i perpretaven aquell colp d’estat que encara dura. Records juvenils d’una gran trascendència en l’avenir de l’estat espanyol. Res no ha tornat a ser igual des d’aleshores. Ens ficaren la por al cos i s’amortallaren els millors somnis de la nostra generació. Qui se n’ha beneficiat, aquesta és la pregunta que val la pena de fer-se encara.
El guia oficial d’aquella visita a Gernika ens va distribuir per la Casa de Juntes per explicar-nos, d’una manera dramatitzada, els fets provocats per l’actitud reivindicativa dels nacionalistes bascos. Tots els nostres alumnes volien representar els abertzales. Ningú no volia fer de rei. Em va tocar el paper per reducció a l’absurd, com tantes altres vegades a la vida. De tot haurem de tocar, solia dir ma mare. Això mateix. De tot haurem de tocar. Després d’aquella immersió a la realitat sociopolítica basca, a la vesprada, vam visitar la reserva d’Urdaibai –una entre tantes de les preciositats del paisatge basc– i el poble d’Elanxobe, una altra meravella filla de la naturalesa i del treball humà. Un paisatge humanitzat, podíem dir-ne. L’endemà vam voltar per la costa de Biscaia, de port en port, amb punt de memòria especial per a Bermeo –anxoves memorables–, abans d’un dinar pantagruèlic i pedagògic –de pedagogia gastronòmica, vull dir– a la Confraria dels Pescadors d’Hondarribia: inoblidable txangurro al forn.
Plaers gastronòmics a banda, m’encisa la coherència paisatgística d’aquelles valls basques. I m’enamora l’estima d’aquesta gent per les seues coses. Els valencians, per contra, som més partidaris de transformar el paisatge natural en solars; això sí, amb les corresponents dosis de literatura sublimatòria des de don Teodor Llorente ençà. Ací –al País Basc, vull dir– les fonts, les tanques, els animals, les bales de palla, tot és al seu lloc, quasi com en un parc temàtic. I, tanmateix, són unes valls vives, admirablement ordenades, on la gent treballa i cull herba, on els animals pasturen i la gent et diu kaixo i egunon quan te’ls topetes, encara que no et conega de res. Un paisatge capaç de dialogar, segons l’expressió de Miguel Torga. És per això que les escapades a Euskal Herria em resulten tan saludables.
L’últim dia d’aquella visita iniciàtica, els meus alumnes van demanar de visitar Lezama, les instal·lacions esportives de l’Atlètic de Bilbao. Concedit, a colp, pels nostres anfitrions, gent noble, amable i, alhora, divertida. Amb sorpresa monumental inclosa, que recordaré mentre viuré. Ens hi esperava Iríbar, el Chopo, un dels ídols de la meua infància, llavors entrenador de porters de l’Athlètic. Iríbar ens presentà el que seria el futur porter de l’Athlètic i, segons les seues paraules, de la selecció nacional d’Euskadi: un jove anomenat Andoni Zubizarreta que, anys després, això també ho recorde, va ser el gran porter del Barça fins que Johan Cruyff li féu pagar injustament la desfeta de la final de la champions d’Atenes en què el Barça –per culpa del plantejament del mateix Cruyff!– va perdre contra el Milan del neofeixista Fabio Capello. En saber que érem valencians, Iríbar ens preguntà de seguida per Pep Claramunt, segons ell, el millor jugador de la seua època. Iríbar i Pep Claramunt! Només de pensar-ho, em lleve quaranta anys de damunt!
Eskerrik asko, euskaldun lagunak!
