El curs 1978-79, quan vaig començar a treballar de mestre, jo era també l’entrenador del Meliana CF. La temporada (i curs) 79-80 vam ser campions sense perdre ni un sol partit. Els més grans encara recorden un autèntic dream team de proximitat, no m’està bé dir-ho. Aquell equip, contra el que era normal a l’època, treia la pilota jugada des de darrere, amb una defensa de tres en línia i un lliure (Paco Ibi o Natxo, el Canari) per davant del Xato, que feia de marcador, i dos laterals de llança (Miquel Valls o Ribera, a la dreta, i Xulvi a l’esquerra) que feien el carril fins al banderí de córner –cosa que llavors a Europa només es permetia l’alemany Breitner. A la sala de màquines, vam ser dels primers a jugar amb un un mig centre (Paco Durà) atent a les cobertures del líbero i dels laterals quan se n’eixien cara amunt, sempre uns metres per darrere dels interiors (Sancho, Enric Blas o Miguelín). Davant, jugàvem amb dos puntes xafant la calç i eixamplant el camp (Jordi i el Trigo) o un davanter centre que fixava el centrals (Juan Cayuela), segons el partit. L’onzè jugador, el Puça, feia el que volia; és a dir, es penjava l’equip als muscles i ens feia guanyar cada diumenge, després de fer-me patir amb ponts i regats inversemblants que jo li retreia sense entusiasme.
Com una conducta consoladora, he anat acumulant una bona biblioteca sobre futbol. No era fàcil tampoc. Per aquella estigmatització pseudoprogre de què parlàvem, el futbol fins fa quatre dies ha estat poc present en la nostra indústria cultural. Molt poc a la literatura, menys encara al cinema. “El mundo intelectual siempre ha adoptado una actitud despectiva y arrogante con el fútbol y todo lo que este deporte desata como pasión colectiva”, va constatar Eduardo Galeano. “Por suerte, en los últimos años esta actitud ha cambiado”, hi va afegir, optimista militant, el mateix Galeano. Manuel Vázquez Montalbán va arribar a les llibreries i als quioscos com aigua de maig. Gràcies a ell, vaig saber que Albert Camus, un dels meus escriptors de referència a l’època, havia estat un bon porter de futbol i havia deixat frases lapidàries sobre la nostra passió compartida: “El futbol em va ensenyar el que després seria la vida”. Anys més tard, vaig aprendre que l’esport era present d’una manera normal a les lletres i la cultura anglosaxones i que alguns dels escriptors de la meua confraria preferida –Paul Auster, Philip Roth o Don DeLillo– són tan assidus als estadis de futbol americà com jo al continental. Roberto Fontanarrosa va posar-me en la boca la justificació definitiva: “Escribo de fútbol porque me gusta. Si me gustara el béisbol, escribiría de béisbol”. En el procés d’eixida de l’armari futbolístic, he aprés, gràcies a Nick Hornby i el seu Fiebre en las gradas, que podies arribar a ser un excel·lent periodista-escriptor sense abandonar la condició de supporter incondicional. En Juan Villoro vaig trobar la sentència definitiva que atorgava sentit a la meua vida ja fora de l’armari: “elegir un equipo es una forma de elegir como transcurren los domingos”.
Avui, 35 anys i dos dies després d’aquella destitució injusta com a entrenador del Meliana CF, em revénen unes ganes irrefrenables de fer l’alineació, de recordar als jugadors que no han de perdre mai els triangles de cobertura i asseure’m diumenge a la banqueta. Però el temps no passa debades. Em conformaré veient el Barça per televisió i em consolaré pensant que Messi passeja pels estadis el nom del meu amic Miquel Àngel Navarro i Gràcia, el Puça autèntic.
