Passat el temps, la figura de Blasco Ibáñez, tan important per al republicanisme popular valencià, continua desprestigiada fins al punt que n’hem deixat la memòria a les mans dels seus adversaris. Una biografia de tanta amplària de compàs com la seua, tan contradictòria com la vida mateix, exigiria també més obertura de mires a qui en parle, més enllà de qualsevol mena de beateria. “Del Blasco Ibáñez escriptor, se’n parla poc i malament”, va escriure Joan Fuster. “De fet, la cita de don Vicent”, continuava Fuster, “acostuma a ser breu, si a això arriba, i a més tenyida de displicència. Com si es tractara d’un novel·lista de quinta fila. I la veritat és que les lletres espanyoles dels darrers cent anys no disposen de molts narradors de la seua grandària i espenta creativa”. Joan Oleza també ha reivindicat l’obra literària i l’actitud cívica de Blasco com “una manera realista de ser modern”. Al capdavall, Blasco, com el seu “germà” Joaquim Sorolla, sempre va reivindicar una modernitat mediterrània i una visió de la vida cosmopolita i dionisíaca. Sense comparança, per tant, amb la colla de l’avorrida i castellanista generació del 98, a qui va suportar en la distància. Els valencians, d’altra banda, devem a Blasco iniciatives de difusió de les idees il·lustrades des del diari El Pueblo o l’editorial Prometeo –ben allunyades, alhora, del conservadorisme localista representat per Teodor Llorente i Las Provincias, tan reivindicats per una part del valencianisme. Finalment, també s’ha estigmatitzat el blasquisme com un populisme. I, en efecte, Blasco, va ser populista –¡Contra lo existente!, va cridar des de l’escó el dia de la seua renúncia– com ho són ara absolutament tots els partits polítics.
Sense dubte, Blasco i Llorente representaven dues cosmovisions antagòniques que no es poden reduir tampoc a interpretacions descontextualitzades. Gonçal Castelló remarcava aquell antagonisme en un article al Diario de Valencia de febrer de 1981 (!): “Don Vicent va estar en contra del Rat-Penat carrincló i folklòric de don Teodor Llorente, que ocultava un reaccionarisme clerical, com avui l’anticatalanisme d’aquest centre disfressa els propòsits de la caverna i el feixisme que s’han instal·lat en els seients d’aquella casa”. “Blasco, que començà escrivint en català els seus primers contes sota el mestratge de Constantí Llombart”, continava Gonçal Castelló, “sempre tingué una gran simpatia per les forces republicanes catalanes, i la prova fou que al seu soterrar vingué el mateix Francesc Macià”. I, en efecte, la relació entre Blasco i Constantí Llombart –el representant del que Manuel Sanchis Guarner va anomenar l’ala progressista de la Renaixença– és una de les baules perdudes d’un valencianisme que, ben prompte, va caure a les mans de la burgesia que representaven Las Provincias i Llorente. Llombart, per contra, representa la tradició popular, republicana i laica (malgrat algun vers d’encàrrec a la Mare de Déu) d’un valencianisme derrotat. Editor del Bou Solt i fundador de Lo Rat Penat, Llombart va intentar que altres escriptors com el mateix Blasco Ibáñez apostaren per la llengua del país. Morí jove i ningú en va voler ni les despulles. Blasco el recollí, li organitzà el soterrar i el funeral davant de les protestes dels “renaixentistes” de guant blanc.
Estigmatitzat, com dic, pel valencianisme conservador, Blasco i la seua obra han estat reivindicats, amb major o menor insistència, per alguns dels nostres millors homenots com ara el mateix Joan Fuster, Rafael Chirbes o Juan L. Alborg (València, 1914 – Bloomington, EUA, 2010) –aquest darrer, potser el més gran hispanista als EUA del segle, un valencià republicà que, després de guanyar-se els primers anys de vida laboral a l’Acadèmia Martí de València, va emigrar als EUA on va treballar a la Universitat d’Indiana fins a la mort. En fi, en l’oblit i el desprestigi de Blasco portem una part de la nostra penitència col·lectiva. Les postures sociocultutals i polítiques són sempre situacionals i no poden ser jutjades al marge d’aquestes. Blasco és un dels pares de la modernitat valenciana i això ja seria prou perquè el tinguérem en el més alt dels nostres panteons. El sepulcre que va preparar Marià Benlliure per al seu “germà” Blasco encara l’espera al Museu del Carme.
