De grups amb representació a l’hemicicle, només n’hi van haver tants durant la segona legislatura, del 1987 al 1991. Socialistes, populars, Centre Democràtic i Social, Unió Valenciana i la coalició Esquerra Unida – Unitat del Poble Valencià van integrar les Corts més plurals que es recorden, amb l’afegit que l’EUPV d’Albert Taberner i la UPV de Pere Mayor van partir peres de seguida i els segons van emigrar al grup mixt.
Aleshores els dos partits majoritaris s’havien deixat 18 punts en relació als comicis del 1983, una pèrdua conjunta que el 2015 fins i tot podria incrementar-se. Ens trobarem davant l’escenari més obert de la nostra història democràtica, i així com tres dècades enrere els socialistes van trobar un soci habitual en el CDS i un d’esporàdic en Esquerra Unida, les possibilitats futures resulten més rocambolesques.
D’una banda, el PP no divisa aliats, perquè Rosa Díez ja ha fet saber –en cercles reduïts– que ni per activa ni per passiva no permetrà que els conservadors continuen governant. De l’altra, Compromís demana de “fer com Islàndia” mentre Ximo Puig els adverteix que, els agrade o no, la Generalitat haurà de saldar els deutes que ha contret amb els bancs. Sense la participació d’UPyD o de Compromís el pròxim executiu valencià difícilment esdevindrà estable, però la seua presència tampoc no garanteix cap solidesa. De qualsevol manera sembla condemnat a estira-i-arronses permanents, un panorama molt italià.
Des que ocupa el poder, el PP valencià ha aplicat un manual típicament berlusconià: megalomania i populisme a cabassos, episodis de corrupció lligats a grups filomafiosos, tracte privilegiat a l’Església catòlica, control dels mitjans de comunicació –públics i privats– i blindatge dels imputats mitjançant l’aforament parlamentari. El trencaclosques de sigles que pot sobrevenir-nos després dels comicis del 2015 arredoniria aquest mapa polític tan particular.
El desembre passat, durant la presentació a València del seu llibre La passió italiana, un gran coneixedor del país transalpí com Josep-Lluís Carod-Rovira no va dubtar a afirmar que “la política valenciana s’assembla molt a la política italiana”. Alguns anys abans, el 2001, acabada d’aterrar a Milà per tal de presenciar la final de la Champions League, Rita Barberà tampoc no va poder evitar la comparació, ni que fóra arquitectònica: “Valencia es otro nivel”.
