El 1920, Mary Hillier recordava com un deure imposat per la fotògrafa Julia Margaret Cameron, la senyora per a la qual treballava de criada i a qui considerava una excèntrica, les llargues sessions en què havia de posar, immòbil, seguint les seues ordres. Nascuda a Freshwater, el poble de l’illa de Wight on es troba Dimbola Lodge, la residència dels Cameron entre 1860 i 1875, havia entrat al servei de la família el 1861, amb catorze anys. Res d’estrany, la seua germana i el seu germà ja estaven al servei de Farringford House, la residència del poeta Alfred Tennyson, bon amic i veí. Les dues primeres plaques en què apareix mencionada, intitulades Mary Hillier as Madonna, corresponen al maig del 1864. Cameron, ben al contrari del parer de Hillier, pensava que la tractava amb generositat tant perquè reconeixia la seua vàlua quan duia a terme aquesta tasca, tot fent constar el seu nom en alguns títols, com perquè la tenia en alta consideració. Als Annals of my Glass House va escriure que “els atributs poc habituals del seu caràcter i la seua complexió de ment, si se’m permet de dir-ho així, mereixen esmentar-se en el moment oportú, ja que són les meravelles d’aquestes persones que la vida barreja amb nosaltres com si foren amigues íntimes de la casa”.
Julia Margaret Camerron, ‘Mary Hillier as Madonna’, 1864
Hillier es va convertir en una de les models favorites de Cameron, sobretot per al paper de la Marededéu, i prompte va començar a ser coneguda com Mary Madonna. La fotògrafa sempre va opinar que, de les dones a les quals havia immortalitzat, era una més belles i constants, atès que per a ella representava l’essència de la feminitat i, havent-ne reproduït el rostre de totes les maneres possibles, mai no havia deixat de sentir la gràcia que desprenia. Potser per aquest motiu també fou requerida per altres membres del cercle d’intel·lectuals que s’havien aplegat a la petita vila de Freshwater, entre els quals els pintors G. F. Watts i Coutts Lindsay, a fi de plasmar la seua fesomia en alguns quadres.
Julia Margaret Cameron, ‘Resting in Hope; la Madona riposata’, 1864
Cameron es va inspirar, per als temes al·legòrics i narratius, en la pintura i l’escultura renaixentista, especialment les obres de Rafael i Miquel Àngel, amb la pretensió d’allunyar el nou mitjà de la veracitat a la qual llavors tendien la majoria de professionals i aficionats, -que la van criticar amb duresa i se’n van burlar sovint-, i endinsar-lo més en l’imaginari. La voluntat d’elevar aquesta disciplina al rang de les belles arts i dotar la seua producció d’un component moral la va portar a prendre molt d’interès, en tant que cristiana devota i mare de sis fills, pel tema de la Verge amb l’Infant. En la pràctica, a més, el fet que el nen estiguera dormint durant l’exposició facilitava el treball i també li permetia d’evocar la iconografia de la Pietat, molt preuada a l’època en la mesura que la pèrdua de fills de curta edat formava, malauradament, part de la realitat quotidiana. L’expressió pacient i continguda de Mary Hillier constituïa el puntal en què es recolzaven les imatges de la Marededéu i també les que il·lustraven les virtuts, en les quals es va esforçar per tal que es distingiren les unes de les altres.
Julia Margaret Cameron, ‘Temperance’, 1864
Així mateix, també la va fer servir per a temàtiques no religioses. Un bon exemple és Call, I Follow, I Follow, Let Me Die! (1865), una fotografia en què Cameron, amb la seua sorprenent habilitat per acostar l’objectiu als models, es concentra sobre el cap de Hillier, que amb els cabells solts, el coll a l’aire i els llavis una mica entreoberts, suggereix un cert abandó, una certa sensualitat. Tot i que el títol pertany al poema Lancelot i Elaine, d’Alfred Tennyson (Els idil·lis del rei), ni el fons ni els drapejats del vestit, ben foscos tots dos, no fan cap referència a la identitat o al context històric del cicle artúric en el qual s’inclou la llegenda d’aquesta jove dama, que pateix una maledicció que li impedeix eixir de la seua torre i que tindrà un final tràgic a causa de l’enamorament del cavaller.
Julia M. Cameron, ‘Call, I follow, I follow. Less Me Die!’, 1865
Anys després, quan els Cameron van tornar a Ceilan, Mary Hillier va revelar que detestava restar quieta durant tant de temps per tal que la fotografiaren i que a partir d’aleshores no tornaria a posar mai més. No fou una promesa vana. Hi ha una instantània del casament d’un dels seus fills, vestit amb uniforme de soldat, del 1918, just a les acaballes la Primera Guerra Mundial, un conflicte que li n’acabava d’arrabassar dos, de fills, en què ella, la Madonna, no hi apareix.
