La lluita del moviment dels negres americans contra la indignitat, la injustícia econòmica i la segregació havia tingut un detonador simbòlic el desembre de 1955 a Montgomery, Alabama, quan Rosa Parks tornava del treball a casa en l’autobús públic i es negà a deixar el seient a una persona blanca. Rosa Parks fou detinguda i multada. Aquell fet, una anècdota dins de l’estat d’opressió imperant sobre la comunitat negra, fou la gota que féu vessar el got d’una paciència infinita. El poble negre de Montgomery es cohesionà al voltant de la senyora Parks i decidí de rebel·lar-se contra tres-cents anys de discriminació iniciada amb la captura dels africans a la seua terra i potserior esclavatge als Estats Units. Els actuals EUA es van construir, de fet, sobre el genocidi de les seues nacions natives i l’esclavatge dels africans. Però si Rosa Parks s’haguera alçat aquell dia de la cadira potser avui Barack Obama encara no seria president. La desobediència és el punt de partida de qualsevol avanç social i polític.
L’incident ressenyat de Rosa Parks fou, com dic, el detonador d’un dels moviments socials més seminals del segle passat. Luther King esdevingué el líder carismàtic de la resistència passiva, versió americana de la doctrina de Gandhi. La meua venerada Angela Davis –alumna atenta d’Herbert Marcuse– n’encapçalà, entre altres noms venerables, la versió més esquerrana i radical. Aquell moviment, en totes les seues variants i formes de lluita, va ser fortament reprimit als EUA legalment, políticament i parapolicialment per un stablishment que veia enfonsar-se el vell ordre en què recolzaven els seus privilegis i negocis. Al moviment sit-ins, el contraatacà el Ku-Klux-Klan. Als viatges de la llibertat del CORE, les detencions sistemàtiques i la tortura. A les manifestacions, els mítings i la lluita pel dret al vot dels negres, les bombes dels blancs.
“Ara és el moment de fer realitat les promeses de democràcia. Ara és el moment d’eixir de la fosca i desolada vall de la segregació cap al camí assollelat de la justícia real. Ara és el moment de fer de la justícia una realitat per a tots els fills de Déu. Ara és el moment de traure el nostre país de les arenes movedisses de la injustícia racial cap a la roca sòlida de la germanor”, havia dit, amb veu solemne, Martin Luther King al Lincoln Memorial de Washington el 22 de novembre de 1963. “Somie que els meus quatre fills viuran un dia en un país en què no seran jutjats pel color de la seua pell, sinó pels trets de la seua personalitat. Today I have a dream.” Aquest és el llegat més conegut de Martin Luther King. I no és debades. Perquè Martin Luther King representa la baula que uneix Rosa Parks amb Barack Obama, elegit president dels EUA en bona part gràcies a la memòria històrica recollida dels moviments socials dels sixties i, en primer lloc, del moviment iniciat pels afroamericans.
Precisament perquè les lleis no capgiren sempre els estats d’opinió, les mentalitats dels pobles i els prejudicis socials, val la pena de recordar, finalment, la lluita per la igualtat dels drets civils americans com una de les millors tradicions democràtiques en què emmirallar-nos. I això val per a l’Amèrica que dóna suport a Donald Trump, l’Europa hipòcrita que s’ofega al Mediterrani o el País Valencià que insulta Mireia Mollà per parlar la llengua d’Elx.
