Fabra i la resta d’enxampats en activitats poc edificants poden ser descrits de moltes maneres, fins i tot d’innocents de delictes, però elevar-los a la condició d’exemplars sembla una gosadia que tard o d’hora t’ha de passar factura. Sempre n’hi haurà qui s’emmiralle en esta mena de personatges, com n’hi ha qui pot envejar l’èxit romàntic d’un gigoló, encara que no el voldria mai de gendre. Però d’això a apujar-los a l’altar de la santedat laica de l’exemplaritat hi ha una distància considerable.
Rajoy va cometre esta lleugeresa un assolellat dia de juliol de 2008 al Port de Castelló. Per a un home que s’enorgulleix de posseir un sentit comú tan fora mida que frega la ximpleria, la indubtable hipèrbole laudatòria només es pot interpretar com a un episodi d’alienació transitòria, semblant però previ als patits posteriorment per Francisco Camps, assistent passiu i atentíssim a aquella escena memorable. Un episodi tan cridaner i creïble com l’atac d’epilèpsia amb què el conductor homicida recentment indultat pretenia explicar el seu acte fatal.
El problema de posar massa vegades la mà al foc per individus encesos en flama és que les teues facultats de faquir arriben a ocultar que, malgrat que la pell semble llisa i lluenta, la carn se t’ha anat coent a foc lent. Pots acabar com eixos resplendents porcs rostits d’una peça que te’ls mires als ulls i sembla que et somriguen, i que passarien per vius si no portaren una poma a la boca ni estigueren enfilats i pegant voltes sobre la graella. Tot obviant, és clar, que al costat tens un personatge amb el davantal tacat del teu propi greix i amb un ganivet de mig metre preparat per a servir-te en porcions als convidats.
Així, el dia que el teu nom apareix en una llista manuscrita i l’estigma de la deshonra plana sobre la teua efígie, qualsevol defensa esdevé excusa. És el dia que t’inclouen en la nòmina dels savis de Sió, que t’acusen de ser el gran mestre de la lògia maçònica P2, que t’identifiquen com a l’elefant blanc del colp o que et sents com la serventa sospitosa de furtar les joies que la senyora va empenyorar per a pagar el bronzejat a l’amant.
Aleshores s’inverteix la càrrega de la prova en el procés d’opinió pública a què et veus sotmés. La teua històrica insensibilitat sensorial a qualsevol indici de socarrament et juga en contra. A còpia de malbaratar-la, la teua paraula no val un ral. T’has quedat sense el més mínim bri del que s’anomena credibilitat. I, ves per on, qui ha preparat el terreny perquè així siga eres tu. Quan dius que el llop s’hi aproxima de debò, el sentit comú dels comuns mortals els indica que no cal pegar a fugir. Entre altres coses perquè, de tantes vegades com ho han fet sense cap fera a la vista, s’han quedat sense ovelles que pasturar. I no perquè se les menjara el llop, sinó perquè les va pispar una banda de lladres de bestiar plenament identificada i, com diu la policia, encara en condicions de tornar a actuar.
