Siguem vitalistes, alegres i no perdem l’enginy que ens ha caracteritzat sempre, però. Potser és l’hora de conjugar turisme i corrupció, allò que ens ha fet tan coneguts, i dissenyar noves rutes per als visitants. Ara mateix, per exemple, podria haver-hi un tour combinat que recorreguera l’aeroport sense avions i l’Audiència de Castelló, amb observació directa de Carlos Fabra al banc dels acusats; una segona jornada a l’aire lliure pel bucòlic Camp de Túria de la mà –la que li queda lliure, perquè a l’altra sempre porta l’escopeta– del conseller que caça amb els amics contractistes, Serafín Castellano; un tercer dia al Vinalopó, amb recepció a Novelda a càrrec de l’ex-presidenta de les Corts i ex-consellera Milagrosa Martínez, que mostraria als turistes el mur perimetral de 23.000 euros que li van pagar els valencians i explicaria, dins del xalet, com de senzill resultava adjudicar-li a Álvaro Pérez el pavelló de la Generalitat durant les successives edicions de Fitur; l’endemà, al port d’Alacant, que presideix José Joaquín Ripoll, Sonia Castedo –en pijama– i Luis Díaz Alperi –mig adormit– ens esperarien al vaixell d’Enrique Ortiz per mostrar-nos-en cada racó mentre degustem un cubata de rom i ens delectem amb els plànols del PGOU de la ciutat que van dibuixar entre tots tres.
Aquest país nostre que diuen Comunitat Valenciana i que els governants autòctons només exploten turísticament, ja no sols té fama per les platges i el clima esplèndid. Enllà de les nostres fronteres, a tothom a qui diguem que som valencians, de seguida rumiarà si som tan corrputes com els valencians que sovintegen els informatius de la televisió i que han tenyit el gentilici d’un to pejoratiu inqüestionable. Malauradament, aquesta és l’autèntica “marca Comunitat Valenciana”, la cara que exportem.
Aquests guies tan il·lustres servirien com a reclam alhora que compensarien una petita part del mal causat. Fins i tot desposseïts del poder, esdevindrien els testimonis de luxe de tota una època desficaciada. I no sols això: també alleugeririen, d’alguna manera, el principal maldecap del Consell que vindrà: les cues de desocupats. Tots aquells dirigents que no foren empresonats trobarien, així, una eixida laboral digna. Possiblement, la feina més útil de les seues vides.
