No m’acaba d’agradar gens ni mica l’adjectiu: jove. En tant que acompanya per definir, alhora aporta una ambivalència entre allò extraordinari per la promptesa jovenívola o la permissivitat, fins i tot cert grau de laxitud i perdó per, justament, la immaduresa de la joventut. Ser jove denota positivisme o anhel de joventut per a qui ja no ho és depenent dels casos, però és vertaderament negatiu, i fins i tot cruel si de mort prematura parlem, que no és el cas ara però. Quan a un compositor d’estètica ferma i procediments compositius definits, amb les idees musicals i socials clares, se li aplica el títol de: jove —jove compositor— a mi, em fa nosa, és més, em preocupa que per culpa de l’aclariment de l’edat no s’arribe en profunditat a la coneixença del personatge en qüestió. Potser que a priori es menystinga per jovenívol, causant poc interès, fet massa pejoratiu. Avui, amb les connotacions sociològiques de la joventut, al jove se li aplica un marge massa flexible per a l’error, no es tendeix a la profunditat de la consideració com antuvi es feia, i més si parlem de músics. Músics, que sent joves ja havien definit el seu estil, havien accelerat, o no, el seu procés de descoberta estètica i tenien elaborada, em permetran dir, una targeta de presentació musical: aquest sóc jo i la meua música; casos això hi ha pocs. Cert però, hi ha: Mozart, Schubert, Gershwin, Cobain…, als trenta anys ja havien aconseguit ser ells, musicalment. Avui, amb una esperança de vida, afortunadament desorbitada, ser un jove destacat en les arts tendeix a que tot quede en l’anècdota d’homenot, quan s’aconsegueixen fites d’home gran. Gran —vull dir—, reconegut sociablement com a influent, decisiu i clarament estereotipat, modelat amb uns o altres aspectes que l’inclinen cap a una postura o altra, —ja m’entenen—.

A Marc Garcia Vitoria, un compositor valencià, de Castelló de Rugat, encara se li aplica l’adjectiu: jove. Quan s’és jove i quan s’és vell? I musicalment, es pot separar la trajectòria compositiva per l’edat cronològica? Jo opte per: obres d’aprenentatge i obres de maduresa, malgrat que això, es done amb vint-i nou anys. No és qüestió de velocitat o de precocitat, si no més bé cosa de talent. Això sí, molt treballat aquest talent, ja saben que les muses no entren a ca els mandrosos. Aquest compositor, de línies contemporànies, música electrònica i recerca de la font dels sons mitjançant ordinadors, era un xiquet de Castelló de Rugat (1985) que s’iniciava amb la banda, s’encuriosí pel violí, passà pel piano i acabà seduït per la composició. Explicava per a Radio Nacional Clàssica: «com és habitual a la meua terra, a València, quasi tots comencem en el món de les bandes». Definitivament Marc, és valencià. Músic valencià.

Paradoxalment el periple de Marc Garcia s’inicia el mateix any assenyalat com a inici de l’èxode massiu de joves altament formats cap a l’estranger. Aquell 2008, potser el País Valencià perdia un magnífic compositor que encara estava per aconseguir fites més importants, com així van estar les diverses estrenes, encàrrecs de prestigioses orquestres i el fins ara premi més destacat: el XXIVè Premi Joves Compositors Fundació SGAE-CNDM l’any 2013. No obstant, Marc, segur que en dades estadístiques governamentals, forma part dels engrescats aventurers valencians. És molt probable que en l’oficina d’estadística adient el compositor de Castelló de Rugat s’emmarque en el perfil que en paraules de la diputada del PP Maria Fernanda Vidal, en març d’aquest any (2014) definia així: «la immigració dels joves no només es deu a la crisi, si no també, a l’esperit aventurer». Vist així, la pèrdua entre nosaltres i els «circuits» de música contemporània valenciana de l’aportació creativa i compositiva de Marc Garcia, no és tan tremendista. La podríem superar —condicionat això a contractar-lo o importar-lo—, o fins i tot es pot pal·liar amb soporíferes hores de sarsuela low cost, encàrrecs «pseudomoderns» i acastellanats per a fer de catapulta cap a la Gran Via madrilenya i festivals per a estrangers de música ballable vora mar. Val a dir que desconec els gustos esportius del valencià però, allò que el dugué a Ginebra i a París foren els estudis i la feina. Feina que a més a més comporta reconeixement social a nivell europeu. Li preguntava com veia la situació cultural, i concretament la musical, del País Valencià, en vistes a una renuncia a l’aventura susdita i un establiment definitiu al país, Marc tornava és categòric: «un país que importa cultura perquè no ha sabut invertir en ella és un país que acaba empobrint els seus ciutadans», m’explicava a recer de la discussió a França sobre la situació dels treballadors intermitents, aquells que l’estat (francès) suporta amb incentius econòmics per tal que arriben a un salari òptim quan les temporades finalitzen. Afegia, «la cultura sofreix, perquè no dóna resultats a curt termini», no obstant les mostres culturals que es nodreixen de les creacions personals, no deixen d’aparèixer, al marge de l’ús interessat del polític, o millor dit de la política cultural adreçada a l’interès electoral. Marc Garcia, ara per ara és un “producte musical” d’alta qualitat que s’ha d’importar, perquè el país, com ell declarà, no va saber, voler o poder, invertir en cultura, això sí, sí podia, i pot, invertir en la cultura que políticament i a curt termini done rèdit electoral: vots.

Però el fet que Marc siga un compositor que es desenvolupa a l’Ircam, entre grups de recerca de manera científica i compositiva, a més de ser professor assistent del Conservatori superior de Ginebra (HEM), que ha rebut encàrrecs de la Scottish Symphony Orchestra per haver guanyat l’any 2011 el premi University of Aberdeen Music Prize amb l’obra “Plàstic trio”, ens palesa que Marc no és un aventurer amb les característiques que des d’ací se’ns expliquen. És un treballador de la música que aposta per l’esforç en millorar la tècnica, «tècnica depurada» deia, que assolirà una explosió d’inventiva, de creativitat. Com a bon avantguardista assenyala, malgrat el tòpic, la fita de l’estrena de la “Consagració de la primavera” (Stravinsky, 1913) com un fet que cap home/dona modern no pot deixar de reconèixer com un canvi colpidor i influent, o punt d’inflexió, de la societat, culturalment parlant, modernista.

És probable que el talent haja ajudat a que les estades a l’estranger siguen benignes, fructíferes i d’èxits, i que malgrat la situació de malaltissa autodestrucció cultural generalitzada, encara mantinguen, recelosos si més no, les propostes i confiances necessàries en compositors com Marc Gracia, qui estrenarà a finals d’aquest any a Ginebra “Dictionnaire à l’usage des oisifs” i “Mans enceses” per a l’ensemble Recherche a Freiburg, i l’any vinent donarà a conèixer la seua proposta de música per a trio solista d’acordió i dues percussions, ensemble i electrònica amb coproducció amb l’Ircam la qual s’estrenarà a París i Ginebra en 2015.

El catàleg de composició, malgrat la recent eclosió compositiva, és ben divers, majoritàriament format per musica pura, sense programa ni pretext, si no música que expressa sensacions (o emocions) per si sola, amb la seua combinació compositiva sustentades per una evolució narrativa (tendeix a emprar l’estructura de la sonata) amb l’objectiu de «crear un estímul a l’oient amb noves formes d’expressió musical», ho aconsegueix amb obres per a orquestra com “Tanzmusic mit B” o l’obra d’aprenentatge “Capsa”, obra que li atorgà el Premi de composició final de carrera a l’ESMUC l’any 2008 i obrí el camí als estudis europeus. Obres per a orquestra amb solista com la vibrant i paradigmàtica “The P Extensions”, per a orquestra, trompeta i saxo solista, amb electrònica en viu. Fins ara el conjunt, l’ensemble, és l’àmbit on millor sembla acoblar-se, com així ho demostren obres com “Primera Escena” (comissionada per l’estat francès i estrenada per Ensemble intercontemporain), “Aroma” (comissionada per la Radio France), “Alias” (Premi joves compositors fundació SGAE-CNDM, 2013), “Mimesi”, “Interruptus I”, “Una cortina de fum”, “Relleu” o la també primerenca “L’heurtoir vassal” per a ensemble de saxofons (2006). També a treballat la música de cambra on destaquen “Cadmium quartet” per a quartet de corda, “Interruptus II” per a saxo, percussió i piano (comissionada per l’extint IVM i Trio de màgia), la fabulosa i apassionant peça “Plastic trio” per a trio de cordes, potser una de les més fantàstiques, amb un inici fluctuant que esborrona, i “Pedocràcia a Lil·liput” per quartet de saxofons. Per a instruments sol, destaquen la sèrie de “Microscopi 1, 2 i 3” (Malson, Bolero i Calc) per a instrument solista amb electrònica en viu. I la que potser una premonitòria aproximació a les músiques escèniques de gran format, l’original i impactant “Collision hétérogène” per a dos dansaires, gran piano i electrònica en viu.

>

COLLISION HETEROGENE from Mathieu Bouvier on Vimeo.

COLLISION HETEROGENE
de Mathieu Bouvier

De manera general la música de Marc Garcia, produeix el xoc entre dissonància i consonància, establint una diferència entre la música que està en la superfície, procés imitatiu a l’anacrònica melodia definida i delimitada, la qual, la música de superfície se sent com una línia respecte al fos, els baixos o l’acompanyament. La seua música està consensuada des de l’esforç, l’energia de recerca en l’estètica nova. La nova música contemporània d’aquest compositor de Castelló de Rugat és «una música que s’adapta a un context», el d’una societat contemporània, que camina per trobar solucions mitjançant noves vies. Vies, que també la música de nova creació de concert de Marc Garcia vol explorar.

No és gens estrany que la gent que sospesa els èxits amb seny, calma i reflexió no s’allibere a la disbauxa quan conrea guardons, a la pedanteria i la grandiloqüència corporativa de castes privilegiades, poc més o menys quan hauria d’estar i mostrar-se exultant per rebre encàrrecs de la BBC o estrenar obres al mateix cor d’Europa. De l’Europa Galant i musical, res de subterfugis ni suburbis, o comandes institucionals amb fotografia electoralista… Marc Garcia, diu la cronològica que és un jove compositor, però es mostra ben loquaç i categòric per mostrar-se amb els peus al terra i reconèixer que malgrat els premis, els encàrrecs i les estrenes, el seu treball a l’Ircam o la recent estrena a Barcelona (15 de juny de 2014), de “Perpendicular” comissionada per l’Ernts von Siemens Fundation (entitat capdavantera en suport a la música contemporània la qual ha guardonat i vinculat d’alguna manera músics i compositors com Britten, Messiaen, Rostropóvitx, Berio, Ligeti, Abbado,…, o Barenboim), és un ésser humà al qual «si els drets dels treballadors es veuen rebaixats, els del compositor», en tant que treballador, «també», és més «els artistes», afirma «pel fet de tindre l’altaveu propi de les nostres obres, tenim el privilegi de compartir el nostre compromís social».

Marc, té l’objectiu de tornar, com tants altres joves emigrats, i veu «injust que els polítics juguen amb les ganes de tornar per rebaixar les condicions». Tanmateix, és rotund quan afirma que «no vol que el prenguen per imbècil oferint-li un salari indigne a canvi de sol i platja» o, afegeix, «en realitat haja d’estar viatjant a Europa cada dues setmanes, perquè a casa no tinc cap projecte i només hi visc per gust». No obstant, si decideix tornar, ací, la cultura estarà esperant-lo per gaudir del seu extens i prolífic catàleg d’obres contemporànies, malgrat la seua joventut, té assolits els fonaments estètics de la música contemporània com a un llenguatge que s’ubica en un context, l’actual, i l’esforç i el treball com a dogma per a madurar i progressar.

Per cert, Marc Garcia Vitoria, de la Vall d’Albaida, és un magnífic compositor. Les seues músiques pequen, amb justícia, d’engalipar els sentits acústics; no sona a Mozart? No, però recorda a Ligeti, si fa no fa estem parlant d’aquest nivell. D’Altíssim nivell, que parla, pensa i compon com un valencià a Europa.