En casa del meu pare no visqueren la primera emissió de la televisió. Per a quan pogueren permetre’s plantar l’aparell al bell mig del saló de casa, la televisió ja havia començat a rodar feia temps, malgrat que encara amb dos únics canals. Com degué ser aqueixa sensació? La de veure per primera vegada veure encendre’s en el negre de la pantalla, els primers segons, els primers sons, l’espera impacient.
Dimecres, 25 d’abril del 2018, exactament tres-cents onze anys després de la Batalla d’Almansa, començaran les emissions de la nova televisió valenciana À Punt. Podrem experimentar l’espera impacient, els primers segons d’imatge, de so, la novetat de les sintonies, els logotips, les capçaleres. M’imagine aqueix moment amb tothom enfront del televisor. Parelles, grups d’amics, famílies senceres entorn la pantalla esperant que el negre torne a esdevenir color. Espectadors il·lusionats per tornar a tindre una televisió pública seua. I, clar, aquesta il·lusió, aquestes ganes impacients, també generen expectatives. Tothom tenim expectatives del que serà la nova tele. Fins ahir mateix, hi havia obert un concurs a les xarxes socials perquè els usuaris es gravaren dient què esperaven de la nova televisió sota el coixinet #MÀPunte. Jo vaig decidir participar i, en el procés de creació, em vaig parar a pensar: Què espere jo de la nova À Punt?
Davant la manca de contingut audiovisual en valencià, espere que À Punt tinga el valencià com a llengua vehicular per tal de vertebrar el país i normalitzar i difondre el seu ús. També espere que la diversitat i la riquesa del País Valencià siguen els eixos centrals dels seus continguts. Compte! À Punt ha de trobar l’equilibri entre potenciar i donar a conèixer als seus ciutadans la riquesa que tenen a casa i l’actualitat que succeeix al costat seu, però també ha d’oferir una informació internacional, ha de permetre que estem assabentats de les guerres, de la política, de les troballes científiques, de la riquesa d’altres cultures.
Les funcions tradicionals dels mitjans de comunicació són informar, entretenir i formar. À Punt no pot limitar-se a l’entreteniment. Hauria de formar la ciutadania perquè puga participar de la vida democràtica, hauria d’obrir debat, de fomentar l’interés dels ciutadans per la política. Hauria d’informar de manera neutral (que no objectiva) i amb professionalitat. Hauria de defugir el morbo. Hauria de ser de caràcter públic, però no sota els interessos del partit al govern, sinó del poble. Hauria de tindre uns criteris de noticiabilitat adequats. Des que estudie periodisme, veig menys la televisió. Potser m’he tornat menys tolerant amb els telenotícies que acaben sent una llista de successos diaris, amb el tractament de les informacions que busca exclusivament el morbo i l’atenció de l’audiència, amb el llenguatge bel·licista i el foment de l’odi i la violència, amb la cosificació de la dona, amb els eufemismes que no entenen els espectadors. El que espere d’À Punt és poder tornar a veure la televisió. Una televisió de qualitat. Amb un periodisme honest. És a aquesta televisió a la qual #MÀPunte.
