Amb les mans, eloqüent, el maniobrer gesticula en la penombra de la sala mentre explica uns dibuixos de formes tuberculoses, terroses, creïlles potser, farcides de solcs i protuberàncies, sorgits de la mirada d’unes altres mans que, palpant, n’han copsat mesures i rodoneses, llisors i rugositats, forats i bonys. Corresponen a l’etapa de formació de Joan Miró a l’escola d’art de Francesc Galí a la qual va assistir entre 1912 i 1915, més exactament als exercicis de tacte, a cegues, que el mestre emprava per estimular altres maneres de percebre la realitat en els aprenents, una pràctica que esdevindria fonamental en la recerca del pintor d’allò profund i essencial, tot deixant de banda l’accessori que sovint imposa l’ull. Unes peces, aquestes, inèdites, en què un Miró ben jove diu les coses amb les mans, que connecten, quasi fregant-se, per simpatia, amb altres, diverses, elevades i populars, antigues i actuals, en les quals les mans també parlen.
A la vora, el dibuix Tocar la terra, d’Antoni Tàpies, que com el maniobrer apunta, en un joc semàntic propi de l’artista, es transforma en Tacar la terra o Tocar la Teresa, la seua dona, a qui li’l va regalar, i que ara s’ho escolta, atenta, mig d’incògnit, entre els assistents. Tocar per sentir-se i formar part del món. Més enllà, la talla gòtica d’una marededéu amb el nen de la qual se’n ressalten les mans, quatre mans que expressen, almenys així ho feien en el seu moment, la puresa (amb el lliri), el coneixement de les Sagrades Escriptures (amb el llibre), la protecció i la benedicció. I de nou, la mà de Miró, impresa en la coberta del número 13 de la revista Poesia, de 1944. I una mà de fusta de principis del segle XIX, la dels improperis de Ripoll, la que pega la bescollada a Crist, que eixia en la processó de Divendres Sant, al costat d’una altra de grans dimensions, la de la Geganta d’Olot, de la mateixa època, a la qual acompanya un vers de J.V. Foix: “Però si el dit prem la vall”, segons el qual aquesta acció duta a terme per una extremitat semblant podria generar un accident orogràfic d’aquesta magnitud.
“Maniobra”, de Perejaume, al MNAC. El braç de la Geganta d’Olot, la mà dels improperis d’Olot i la portada de la revista “Poesia”, de Miró
Ens trobem, en aquest punt, a la meitat del primer fil, el dedicat al tacte, el primer dels tres amb què Perejaume ha estructurat
Maniobra, un recorregut particular per l’art català, que s’ha pogut veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya els darrers mesos, nascut a partir del seu llibre de bibliòfil
Mareperlers i ovaladors (2013). Aquesta primera ratlla continua amb peces vinculades amb les creences populars: les cintes de la Verge o d’altres imatges religioses a les quals s’atribuïa poder curatiu per contacte (encara avui hi ha persones que “passen la cinta” com a remei de determinats mals), i les estampes de la planta dels peus també de la Marededéu, extretes de les empremtes conservades a Loreto, que donaven protecció als qui les portaven dins del calcer. Petjades que enllacen amb les de Tàpies tot caminant en cercle sobre el llenç, una altra vegada el contagi de la matèria, d’allò a què hom vol unir-se, com el didal ple d’estrelles d’una monja clarissa del segle XVI en una clara al·lusió al cel, com el collage de Joan Brossa en què les agulles clavades sobre un paper i els fragments de paraules, una mena d’exclamacions, ens aproximen al batec que subjau en el fràgil full.
La segona sendera ens fa mirar l’espai, i arrenca amb les llibretes de Verdaguer en què anotava descripcions i esbossava croquis des del cims dels Pirineus dels quatre punts cardinals, en un intent de construir-se en el cap una visió de conjunt d’aquell immens paisatge muntanyenc. I d’ací a un grapat de les milers –més de vuit mil- fitxes i fotografies de núvols que durant més de trenta anys va efectuar Eduard Fontseré, meteoròleg, fundador i director del Servei Meteorològic de Catalunya, amb la col·laboració de Josep Patxot, que van permetre publicar, en 1932-35, l’Atles Internacional de Núvols i dels Estats del Cel en alemany, francès, anglès i català, un problema per a Madrid, des d’on veien aquesta tasca amb recel; tant és així que després de diverses temptatives, així que va finalitzar la Guerra Civil, es van requisar el material i destruir les instal·lacions. I en un pas més, arribem a l’arxiu de retaules barrocs elaborat per Cèsar Martinell, i llavors tot, serralades i cirrus, rocams i aires convectius, fullatges i rajos de llum, lliguen i s’apleguen i es materialitzen en aquestes obres que van omplir les esglésies en els segles XVII i XVIII.
“Maniobra”, de Perejaume, al MNAC. En primer terme, fitxes de l’arxiu de retaules barrocs, de Cèsar Martineii. i de l’arxiu de núvols, d’Eduard Fontserè
Unes construccions barroques que donen peu a la tercera ratlla, la de l’oval com a forma bàsica, en la qual conflueixen potser tacte i espai, en la qual l’arrelament i l’elevació, l’ascensió a partir d’allò terrenal, palpable, queda ben palesa, i que torna a prendre força en l’arquitectura modernista de Gaudí, de Jujol, i novament, en Dalí, en Miró, en Tàpies: “Només allò que es repeteix perdura” (Pagèsiques, 2011). Vinculacions que m’han fet recordar com fa vint anys, en una visita a Morella, asseguts davant de l’altar major de l’Arxiprestal de la capital dels Ports, Perejaume ja ens comentava aquestes relacions que hi albirava en aquella profusió de motius provinents en bona mesura de l’agrari, motius rocosos, orgànics, corbs, bulbosos, serpentejants, que s’emparren per confluir sota la volta en un esclat nuvolós solidificat, “capritxosament terrissaire”. I continua dient Perejaume: “A través d’un monument que vol ser penya, a través d’unes imatges que volen reesdevenir pedrera, aquests retaules es transformen, al fons de les naus i de les capelles, en veritables massissos adorats en or, fusta i figuracions”.
“Maniobra”, de Perejaume, al MNAC. Bust- reliquiari vist per darrere
Maniobra, doncs, ha estat una exposició en què peces heterogènies, petites, delicades, anònimes en molts casos, desconegudes en altres, populars i elitistes, d’èpoques diferents, han estat agrupades pel maniobrer a fi que dialogaren en igualtat de condicions i en constituïren una obra nova, suggeridora, immensa, curulla de ramificacions, de fondàries que encara no hem abastat. El dia que hi anàrem, després, mentre dinàvem a la Font del Gat, propera al museu i a nosaltres per la popular cançó que tant ens cantaven les àvies, Perejaume va arrodonir la visita contant-nos la Festa del Pi de Centelles i fent esment de l’emoció que li va produir presenciar-la, i nosaltres, com que era Sant Antoni, parlàrem de la Foguera de Canals i de la Santantonada de Forcall, i ja enlairats, però amb els peus ben falcats, quedàrem en veure, al setembre, la Muixeranga d’Algemesí.
