A la contínua reculada en els drets que créiem consolidats en una democràcia estable, també es va sumar fa dues setmanes la delegada del govern a Madrid, Cristina Cifuentes, per a qui l’actual llei sobre el dret de vaga hauria de regular-se, així com la del dret a manifestar-se, que també caldria canviar “per a racionalitzar l’espai públic”.
En línia amb el pensament blandiblú de Sánchez de León, Cifuentes va afegir que els qui es manifesten “intenten aconseguir en el carrer allò que no van aconseguir en l’urnes”. Desmuntar la pretesa filiació “d’esquerres” dels qui es manifesten constitucionalment en el carrer és molt fàcil: només cal recordar les manifestacions convocades contra l’avortament amb el suport de la Conferència Episcopal i del PP, i, darrerament, les de milers d’afectats per l’estafa de les preferents, metges, professors, jutges, funcionaris, discapacitats, pensionistes i, en fi, l’allau de concentracions que s’han convocat en tot l’estat i que inclouen, també, als sindicats de policia.
Els successius baròmetres del CIS revelen, entre d’altres, dues dades funestes: la creixent desconfiança dels ciutadans cap als polítics i una aclaparant insatisfacció democràtica. Per què no m’estranya?
