Estem, precisament, en una època cíclica, on la majoria dels joves de la meua edat finalitzen una etapa: l’institut. Immediatament després, és ben coneguda l’anomenada tradició, no escrita, que es transmet de generació en generació. Un joglar ho faria mitjançant la cançó. Hui dia són les fotos i vídeos que inunden les xarxes socials, just després de les que contenen llibres i flexos, les encarregades de transmetre un llegat, el llegat de la festa, de la tabola, de la parranda, la farra, la bullícia, el xivarri, el guateque. El viatge posterior a la Selectivitat és un fenomen estés arreu de l’Estat espanyol i que, tot i estar motivat pels mateixos factors i objectius, pot cobrar diverses formes: bascs, madrilenys, catalans es desplacen a les costes d’Eivissa, Salou, Benidorm… Els valencians, en concret, anem a Mallorca. Per a no faltar a la veritat, cal aclarir que escric des de la pròpia experiència i per això concrete la zona: Magaluf. Pocs joves podem trencar aquesta tradició. Qui estiga lliure de culpa, que llance la primera pedra!
Magaluf és una localitat turística situada al terme municipal de Calvià, a l’illa de Mallorca. Té una platja d’uns 1.600 metres de llarga, un centenar d’hotels i hostals i uns dos-cents bars, botigues i clubs nocturns. El 95% dels visitants són d’origen britànic, malgrat que a finals de juny tot hi és disposat perquè els estudiants (casualitats de la vida) ens trobem tots allí freqüentant les mateixes discoteques i pubs. Potser és cert que el món és un mocador: un mocador amb el logotip d’una popular agència de viatges amb colors fosforescents i nom de fonètica anglosaxona. Si no has nascut en les últimes dues dècades, Magaluf sol sonar més per la publicitat gratuïta que tingué als telediaris internacionals l’estiu passat. Eren notícies que alertaven dels eterns perills de la societat que el meu professor em recordava classe sí i classe també. No confonguem però, la comunitat íntegra de Magaluf amb el carrer que tots hem vist per la televisió, on es concentra l’ambient nocturn en massa. Ací és on el llop no pretén entrar a casa de les set cabretes, sinó que elles entren a casa seua, plena de llums i begudes de colors, fragorosa música i un fumerol que imita la boira del mateix bosc nòrdic de Frozen. Tot per a crear un ambient on la Bella Dorment no necessitaria cap bes del príncep per despertar, on la Ventafocs perdria alguna cosa més que la sabata de cristall si se’n va corrent ella sola a mitja nit i on s’escolta el diàleg entre la Caputxeta i el llop de rerefons… “Quins ulls més grans que tens!”; “Quines dents més esmolades que tens!”; “Quines mans més llargues que tens!”…
Durant la meua estada, cada nit em venia al cap la cèlebre frase d’Alejandro Casona: “No basta con ser joven. Es preciso estar borracho de juventud. Con todas sus consecuencias.” El viatge després de les PAUs té una forma prefixada: és una excusa per estar amb els companys d’estudis, amb els amics, per passar-ho bé i celebrar l’esforç que han suposat anys de colzes i els últims tres dies d’exàmens que, a pilota passada, no tenen ni les urpes ni i les dents tan esmolades com ens pensàvem. Però de veritat és necessari buscar ambients així? Acabem, d’aquesta manera, a l’epicentre d’un debat desenfrenat: per passar-s’ho bé és necessari l’alcohol fins a graus desfermats? És necessari contractar els serveis de senyoretes esclavitzades (o pagar per veure vídeos en la mateixa línia) per obtindre plaer? A hores d’ara, preferisc parafrasejar l’humorista gràfic argentí Quino: tal vegada, algun dia deixen als joves inventar la seua pròpia joventut.
