La resposta afirmativa seria contundent perquè a més de la música de consum, la de tothora a tots llocs, i la de gaudi personal, aquella que comprem, o fem per tindre en la nostra discoteca, al País Valencià les bandes de música han divulgat una sensibilitat musical consistent i veloç. És a dir que a més del fet de l’associacionisme, del manteniment i caliu de mostres musicals nostrades, han propiciat la immediatesa, han facilitat la proximitat i han democratitzat la quotidianitat de la música. Encara que només siga una part.
La normalitat musical és veure tancant la processó l’alcalde, el clero i la banda de música; l’ingredient sonor josefí, és la xaranga o la banda de música uniformada sonat, sobretot al cap i casal, “Valencia”, èxit de José Padilla, o el “Rotllo i Canya” de José Garcia, o “L’Himne d’Alacant” de Juan Latorre o “Les Fogueres de san Chuan” (sic) de Luís Torregrossa, que pel sud no es posen d’acord amb l’oficialitat; als bàndols teatralitzats de puro i Cerol no els pot faltar el ritme de les marxes mores i cristianes a base de combinacions rítmiques de timbales, trompeteries i trios amb solo de flautí; i els pobles amb bandes de tradicional programa simfònic, a més de les desfilades, processons i altres actes de pedanteria consistorial, no poden faltar cada quinze dies, depenent del poble, a la fita amb el seu públic fidel que esperen oir Guillermo Tell, Tannhäuser, Agua, azucarillos i aguardiente, Pan y Toros… la nova composició de Ferrer Ferran, d’Andrés Valero o l’emergent Oscar Navarro.
Les bandes i les seues societats han copsat la nostra percepció musical, en poc més de cent anys, d’ací la velocitat abans esmentada. Abans però, no hi trobarem cap acte de col·lectivitat musical fora dels cercles aristocràtics, burgesos i els pertanyents a la clerecia. El poble, el planer i fins i tot el petit burgés rural de Cullera, el de Llíria, el de la Vila-real o el de Petrer, fa cosa de cent i pocs anys la música quotidiana que percebia era la de la rondalla o la colla, la del romanç de cec i les cançons cícliques i d’ofici, sense caure amb això en el desprestigi, la música popular, l’oral, la de casa i llar, la de taverna i llavador, la d’era o peregrinació de Les Useres, era la música de consum, la normalitzada, la pròxima i la que permetia l’associacionisme al voltant de la festivitat. Qui anava a saber aleshores, qui era Wagner a Alginet, a La Llosa de Ranes, a Onda, Betxí, o Banyeres de Mariola?; i qui diu Wagner, posem per cas Donizetti? Ningú, si la sarsuela no arribà fins 1850, però al Principal de València (El Duende, de Hernando y Olona) i un poc més tard a la ciutat d’Alacant. A les comarques, ruralistes i a mig industrialitzar, la música dels cultes burgesos i aristòcrates del cap i casal, la clàssica simfònica i la castissa sarsuela, arribaria ben entrat el XX, de la mà de les bandes, i morts Wagner i Donizetti. Tard però, amb retràs i desfasament temporal, tanmateix arribà. Ai, aquella cançó sarsuelera d’Imperio Argentina, i aquella versió de Gardel, els dels tangos, de Valencia. Les comarques sonaven a altre compàs.
Això, no ho podem negar, les bandes ens connectaren pel que fa a la pràctica i consum de musica clàssica amb l’Europa musical de finals del XIX, i tret d’excepcions, encara hi som allà, malgrat que la puixança bandística arribaria ben entrats en el XX. Però, al llarg i ample de la societat valenciana no hi ha cultura musical. De cap manera, enlloc del país, ni abans en el passat pròxim, ni en el present.
Hi ha en la societat valenciana sensibilització a la música i una adjudicació simbòlica entre els elements (la banda, els seus diferents rols o fets musicals) i la temporalitat (festes, cicles de concerts, actes de les viles,…), fortament arrelada i ràpidament acceptada, però en qualsevol cas no tenim cultura musical, ni sentit de propietat, ni consciència de conservació, ni molt menys principis d’explotació econòmica de la música, ni de l’amateur ni molt menys de la professional, malgrat que pel que fa a l’amateurisme, la de les bandes del nostre país, Pau Rausell fa anys que amb estudis econòmics elaborats, ha demostrat que les bandes i les societats musicals són generadors “d’economia nova”.
D’això no hi ha, és a dir melòmans amb criteri i sentiment de propietat (per a dir o debatre sobre música) i practicants amateurs, que conformen un grup consistent arreu del país, una base sòlida de públic que manté programacions, festivals,…, malgrat que fa més de quinze anys que les escoles de música ofereixen classes de música per a adults, la immensa majoria de la societat valenciana viu d’espatlles a la música, però reconeix les bandes com a senya d’identitat, bé per repetir el missatge de l’administració (perquè ho diu u que sap amb corbata) o bé perquè al seu poble la banda hi juga el paper d’element simbòlic, al qual la tradició ha atorgat un significat (tancar la processó, l’entrada de moros i cristians,…)
La manca de cultura musical al nostre país l’explicava en un entrevista fa uns dies Josep Vicent Giner, professor i concertista internacional d’orgue i promotor musical del Festival internacional d’orgue de Pedreguer i del Dènia Clàssics, parlant arran del Festival de Pedreguer deia, “el 60 o 70 per cent del públic són estrangers residents”, afegia que, “naturalment hi ha públic del terreny,…, però en aquest cas encara cal un poc de tiró cultural, no és fàcil bellugar-los del sofà un divendres al vespre”.
Aquest percentatge de públic estranger que manté el Festival de Pedreguer té un perfil de societat determinat, explica Giner que, “els anglesos, alemanys, suïssos,…, de menuts foren educats en la cultura i la música d’una forma quotidiana,…, segurament les seues famílies pertanyien a societats musicals o culturals, i els seus pares tocaven algun instrument, encara que fos com a aficionats”, concloïa afirmant, “tot açò fa que la cultura es pose en vàlua i, sens dubte, cree espectadors”.
El nostre fet plausible és la manca d’estímul, d’educació musical, per apreciar i sentir la música com un tret propi del nostre país més enllà de les bandes, és a dir, que hi ha música (i vida musical underground) al marge de les bandes, i l’administració mai s’ha preocupat, perquè també viu amb aquesta mancança de culturització musical. Totes les administracions, socialistes i populars, han deixat el pes en les societats musicals i la promptesa i proximitat de les bandes, reduint-ho tot al fet que la música al País Valencià, és només música de banda i els músics que la formen viuen feliços i contents, gràcies a que comptem amb una xarxa de centres semblant a l’alemany, amb més de seixanta conservatoris, (tres d’ells superiors), facilitant la fabricació de professionals de la música, els quals sembla han de viure de l’amateurisme en el que està assolida, planifica i establida la banda i la seua societat musical.
No ens enganyem, el mèrit, allò que cal ressenyar com a fita històrica és l’associacionisme de les societats musicals que han sabut o pogut mantindre certa unió cultural davant greuges socials i culturals al llarg del segle XX i el fet d’aconseguir subsistir musicalment mitjançant l’amateurisme. Un amateurisme primigeni i altament percentual que paulatinament moltes d’elles abandonen amb l’empenta de la professionalització, simptomàtic de la rivalitat entre elles i per l’augment, vull entendre positiu, en nombre de bandes i societats. Si fa trenta anys una banda comptava amb un percentatge de músics amateurs per damunt del 60%, ara el nombre és anecdòtic, malgrat que totes mantenen l’escola de música (o d’educands), llar de la música reglada no oficial per formar aficionats i melòmans, com aquells que descrivia el senyor Giner.
La farsa del panorama musical està muntat sobre una percepció errònia: moltes bandes i facilitat en l’accés als estudis reglats i oficials de música (molts conservatoris), és sinònim, i així ho percep la societat, de molta i bona vida musical, és a dir una cultura musical inusitada, exportable, de la qual treure pit. Però la realitat és ben bé una altra, les bandes estan formades per centenars de músics professionals que fan d’amateurs per filiació associativa, titulats als conservatoris que no troben lloc ni feina en el món professional, que han tornat a escoltar aquella fórmula contractual en que volen que toques a canvi de menjar i beure (hi torna aquella imatge de músic ebri i addicte a la disbauxa), en què les programacions culturals públiques (dels ajuntaments i festivals públics) només compten amb la contractació de quatre grups “oficials” (que es limiten a tocar i callar, recullen i marxen sense alçar polseguera), en què no hi ha una llei de mecenatge que facilite la creació de grups de cambra o la subsistència dels que hi ha (pocs, molt pocs), encara que tampoc hi ha circuit/s on treballar, i sobretot no hi ha un Institut Valencià de la Música (com hi havia) exclusivament encarregat de vetllar per la música, la conservació, l’explotació i la divulgació, format per professionals independents sense figures polítiques que fan i desfan a pleret, així s’han perdut festivals o s’han deixat de la mà i designis de Madrid (com el d’Alacant), els festivals amb fons públics programen a base de criteri mercantilista i electoralista i ha dut que moltes programacions culturals, pel que fa a la música, a alguns pobles estiguen ocupades per les activitats amateurs de les bandes, de vegades obligades sota retallada pressupostària. Per tant, fora de la banda i la societat musical, és difícil programar (contractar) grups de músics professionals (com es fa amb les companyies de teatre) perquè no hi ha pressupost, donat que se l’emporta la banda i la societat a canvi dels actes institucionals establerts. La banda, així es converteix en subjecte professional però amb funcions amateurs.
Hi ha un greu problema entre la música amateur i les seues funcions i la música professional. L’amateurisme fa rols professionals, copsa les programacions i afavoreix la gratuïtat. Al final, un país amb un accés als estudis professionals que no es dóna a la resta de territoris, amb una vida musical amateur que representa la meitat de l’estat, amb unes proclames institucionals que amaguen la insignificança, la mediocritat i la insuficiència que produïm musicalment, comparant-nos amb territoris amb uns accessos als estudis musicals molt més restringits (qualitativament), amb la quarta part de bandes i societats musicals, i sense proclamar-se senyes d’identitat, produeixen, consumeixen i aconsegueixen una recaptació i una vida musical que fa que pensar i aclareix que al País Valencià no s’estan fent bé les coses.
L’administració mai ha fet cap programa d’estímul musical, ans tot el contrari s’ha limitat a donar l’adjudicació pressupostària, a retallar-la, a anunciar la nova assignació i ha deixar fer per a després exigir el seu mèrit i rèdit electoral: sereu senya d’identitat, és l’eslògan, buit, irreal i perjudicial. L’administració només s’ha interessat per la música a l’hora dels grans esdeveniments. Com volien que funcionés el Palau de les arts amb una programació d’òpera (molt discutible però) si mai s’ha fet cap programa de sensibilització, de culturització i aproximació de l’òpera a llarg termini?, però ja sabem a bastament qui era Wagner i Donizetti, o encara estem amb la Imperio? Els espectadors d’òpera al País Valencià han baixat un 50% des del 2008 fins a 2013, tot just coincidint amb l’embranzida suposada que donaria el Palau de les Arts en 2006 quan va obrir. La idea que hi ha públic, melòmans, clients que compren entrada, perquè hi ha moltes bandes és un error que s’ha palesat en les minses recaptacions que s’han produït al llarg dels anys (després donaré més dades)
Com és possible que dins dels cicles de cambra que organitzen les administracions dels grans ajuntaments (com el Palau de la música de València) la presència de grups de cambra autòctons, conjunts orquestral o instrumentals és invisible, o la presència de la música contemporània indesitjable? Com és possible que els pocs festivals que s’hi fan estiguen complerts amb grups estrangers i els quatre grups nostrats de tota la vida, bons i magnífics i del mateix nivell que molts altres que lluiten per tocar en pobles mereixedors de música de dos mil habitants, o en conservatoris per amistat amb els companys, mentre que aquestes primeres figures tan prompte han estrenat, els crema el faristol per moure cap a Madrid a guanyar-se la Castellana i no mouen un dit per reinvertir sapiència en el nostre país (amb comptades excepcions? Ningú no s’adona que recapten l’ajuda administrativa bé siga amb almoina o suport logístic, i després el projecte té de valencià els cognoms i el lloc de residència; ningú no veu sospitós que els mateixos star system estiguen a l’orquestra tal, al conjunt d’ací i al concurs aquell, al festival de l’altre,…, però no som el país dels músics, no som no se quants milers, i només en veus als quatre prohoms de sempre? Qui secundaria avui aquell manifest encapçalat pel postergat compositor Vicent Garcés i el Grup del joves, “aspirem a un art musical valencià…”
L’estudi de la SGAE apunta al descens progressiu dels concerts, si ben és cert que de 2002 a 2006 hi ha un ascens lent de concerts celebrats al País Valencià (on s’inclouen els concerts amateurs i els professionals) a partir de 2006 comença la caiguda progressiva fins el 2012 on trobem que el 67,3% dels concerts són gratuïts i el 32,7% de pagament. Amb tot, el País Valencià en el període 2008 a 2012 és el territori on més concerts se’n fan, però com veure’m més endavant, no és el que genera ni més llocs de treball ni molt menys recaptació, (“economia nova”, ingressos), on amb daltabaixos s’arriba al 2012 on es fan 2420 concerts (16,1% de tot l’estat).
Una nova xifra, al País Valencià la majoria de concerts són gratuïts (donat que es computen els concerts de les bandes civils) però al conjunt de l’estat (sobretot Catalunya i Madrid) hi ha una lleugera inclinació cap al pagament (dada de tot l’Estat: 2.578.821 de pagament front a 2.154.317 gratuïts). Si es vol, per consol, a l’estat espanyol, on les coses s’estan fent igual de malament (motiu pel qual Jordi Savall renuncià al Premi nacional de música 2014) en el 2012 hi hagueren 4.773.138 espectadors palesant el descens continu, situat respecte 2011 en 110.073 espectadors menys. És a dir que al País Valencià és el lloc on més concerts se’n fan, més gratuïts, però no és el lloc on més es recapta de la música, ni on més anem als concerts (la mitjana estatal de concerts per cada 1.000 persones en 2012 fou del 0,32, el nord d’Espanya i el País Valencià estan per damunt de la mitjana pel que fa a la realització de concerts)
Altra dada que constata que la música no ha esdevingut senya pròpia, ni motiu d’orgull ni res que se li semble identitari, és la concentració metropolitana, i la no aproximació i democratització de la música (més enllà de les bandes) causa principal de l’absència de programes de sensibilització musical i de la negativa a portar-los endavant amb culturització i educació musical, més enllà de l’obligatorietat, per principis propis culturals, de la música en l’ensenyament ordinari, el 2012 al País Valencià hi hagueren 745.433 espectadors, la dada indica un descens acusat des del 2009, i una concentració a les àrees metropolitanes a partir dels 30000 habitants. És a dir que amb les comptades excepcions per l’era de les telecomunicacions, als pobles de menys de cinc mil habitants el repertori de música clàssica al que poden accedir segueix sent el mateix que fa quasi cent anys, o aquell que bonament puga interpretar la banda local.
Arribats en aquest punt, en què sembla que com en Valencia de Padilla açò és “terra de flors, llum i amor” i molta música, protegir amb proclames la música podria fer-nos pensar que un país amb tants músics, agrupacions, conservatoris, que vessa música per les venes, que plora a ritme de goigs a la Verge dels Desemparats, ha fet d’una de les seus principals matèries primeres: una immensa quantitat de músics professionals, un motor econòmic, és a dir que una d’aquelles fonts d’economia nova, que ajudés a la recuperació econòmica fos la música amateur i la professional. Res més lluny, si fem una comparança amb el territori veí, posem per cas Catalunya, amb menys bandes, menys conservatoris (un conservatori superior públic a tot el Principat), amb menys proclames absurdes, ens adonem que la música al País Valencià no cobreix ni les despeses del transport, és a dir que un sector que mou tants individus professionals (i que no deixa de titular-ne per centenars cada any) ha estat incapaç de generar economia per absència de directrius governamentals i per pressupostos mal distribuïts adjudicant-se tot des de cultura.
El País Valencià recaptà l’any 2012 de la música 2.372.662 milions d’euros, amb totes els seus concerts amateurs i professionals. Catalunya, tan sols arribà a 10.020.879 milions d’euros, i Madrid es conformà amb un poc més 11.668.241 milions d’euros. La tendència en el recapte i en tots els casos és a la baixa.
Pel que fa a la música de cambra i concerts de solistes, recitals,…, el País Valencià n’oferí 144 de pagament i 832 gratuïts, així els espectadors dels concerts de franc tripliquen els de pagament i per tant el recapte es queda en uns ridículs 374.411 €, mentre que a Catalunya oferí 718 concerts de pagament i 414 gratuïts, els espectadors que anaren als de pagament tripliquen els dels gratuïts, és per això que el recapte se situa en els 4.716.731 €.
La música coral és l’única que ens dóna una alegria, al País Valencià s’oferiren 25 concerts de pagament i 226 gratuïts, els espectadors (tenint en compte que no és música de masses) dels concerts gratuïts quintuplicaren els de pagament, així i tot aconsegueixen un recapte esperançador amb 91.772 €. Ara bé, Catalunya que només oferí un total de 66 concerts corals (27 pagament/39 gratuïts) aconsegueix un recapte de 87.051 €, molt pròxim a València amb menys de la meitat de concerts. Si férem la comparança amb Madrid amb xifres semblants pel que fa a nombre de concerts, el recapte dels castellans és el triple que el nostre. La part positiva és que la música coral acreix en les poblacions més petites valencianes però també ho fa paral·lelament la gratuïtat.
Per últim, pel que fa a concerts de bandes de música (civils i militars) i rondalles de pols i plectre, al País Valencià s’oferiren 51 concerts de pagament i 904 gratuïts, òbviament els espectadors dels concerts gratuïts quintupliquen els de pagament per tant el recapte es quedà en 109.103 €. Per altra banda Catalunya amb moltes menys bandes oferí 185 concerts de pagament i 23 gratuïts, els espectadors dels concerts de pagament són amplament majoritaris, és per això que el recapte se situa en 149.805 €.
Al País Valencià, pel que fa als concerts de bandes, a mesura que els concerts són en ciutats més petites se’n fan més de gratuïts i també descendeixen els espectadors. Només hi ha un lleuger canvi, en les viles de menys de 5.000 o de 5.000 a 10.000 habitants pugen els concerts gratuïts fins quasi ser anecdòtics els de pagament, l’assistència als gratuïts és el triple i el recapte en els de més de 5000 habitants anecdòtic, amb els de menys de 5000 es manté fregant els 12.000 €.
Potser podem pensar que Catalunya (o Madrid) és més solvent i rep més subvenció, per això aposta pel pagament i pot arriscar més en els formats, com a conseqüència recapta més, al capdavall és més sostenible dins del rèdit negatiu que arrosseguen. Podríem acceptar-ho, encara que tot no passa per rebre més diners, que mai en sobren però, també és una qüestió de culturalitzar, d’educar que tot allò que fan els altres no ens pot quedar gratuïtament, a més d’una manca clara d’estratègia educativa, productiva i econòmica, el ventall de música professional que ofereix l’estudi de la SGAE sobre les dades de 2012 al País Valencià, no poden mantindre uns percentatges al voltant del 5% dels concerts i espectacles que s’ofereixen, això així és insostenible.
Cal abordar el futur de la música amb més raciocini des de l’administració, amb una aposta diferencial entre l’amateurisme i la professionalitat. Cal recuperar un ens públic que vetlle pel sector musical en tots els àmbits, de direcció professional i que canalitze les subvencions amb criteris artístics.
Enjoiar-nos d’una xarxa de centres educatius de música ampla i folgada és una meravella, una aposta per l’educació musical, però després quina xarxa laboral espera als centenars de músics professionals? De què viuran, en quin treball retornaran la productivitat i l’esforç econòmic (que és altíssim) que s’ha fet per formar-los?
“… No és prou, tanmateix, amb escriure les obres. Cal d’un ambient que les aculla i les sentisca seues…” afirmava aquell manifest de 1934. Sinó per a què volem tants músics professionals?
