No mancarà a qui li sonarà antic tot allò, a vella litúrgia decadent d’un món que un dia deixarà d’existir. Podria ser. Però la transició serà llarga: val a dir que l’edició passada vora 400.000 persones passaren pel Jardí de Vivers. Un bon indicador que vingué acompanyat, a més, d’una xifra de vendes de 800.000 euros, lleugerament superior a l’exercici anterior. Un bon resultat tal volta influenciat perquè l’oratge acompanyà. Perquè, malgrat tot, i uns índex de lectura esfereïdors, especialment pel que fa referència a la nostra llengua, el llibre continua tenint una mala salut de ferro: hi ha llibreries i editorials menudes que resisteixen, amb el personal minvat, això sí, i cercant noves fórmules i operatives, que és el que han de fer. I els autors fan la seua faena, que és escriure, a casa nostra oferint cada exercici un grapat de títols homologables i alguns de ben notables, en el que, ben mirat, no deixa de ser el miracle dels pans i dels peixos.
I d’això volia parlar-los, en realitat, de bons llibres fets a casa nostra, volums dels darrers mesos, d’altres més recents, que no tenen res a envejar a les grans signatures supervendes en castellà (et alii). Com ara El banquer, de Núria Cadenes, una agosarada i molt ben resolta biografia amb forma de mosaic impressionista i coral basada en la vida de Joan March amb l’al·licient afegit d’un tractament de la llengua excepcional. Com també el trobareu a El vol de l’esparver, de Francesc Mompó, una feliç incursió en la nostra història focalitzada des de la gent anònima, una història emotiva i farcida de detalls i amb un ús del lèxic i dels recursos a l’abast de pocs escriptors. Però si el que voleu són llibres arrelats al nostre present convuls teniu Últimes existències, de Jovi Lozano-Sesser, un recull de bons relats i algun de gloriós (com el que obri el volum) que ens il·lustra sobre la fallida global. Mentrestant, Esperança Camps ens porta Col·lecció particular, una devastadora novel·la breu sense cesures que posa el dit amb mestria en la ferida de la particular orgia econòmica valenciana. No contenta amb això, la menorquina arrelada a València fa doblet, amb la també molt ressenyable Naufragi a la neu, una novel·la que juga amb les expectatives del lector.
Altrament, els amants de la novel·la negra, o de la novel·la, a seques, tenen l’alternativa de la molt agosarada Crònica negra de Juli Alandes: no es deixen confondre pel desganat títol, conté un original exercici de thriller filològic (sí, no ens hem equivocat amb el terme) que fa conjugar l’erudició amb els esquemes canònics del gènere. I no voldríem oblidar-nos en aquesta selecció de narrativa de Camins de Dulcamara, d’Andreu Sevilla, segona columna en l’edifici literari d’un dels autors més personals i interessants del panorama literari valencià. Octavi Monsonís i Tomàs Llopis, amb les apreciables Carrer de pas i Hi ha morts que pesen cent anys, respectivament, completarien el repàs de llibres recomanables. Finalment, tot i que no hem tingut oportunitat de llegir-les encara, de les noves novel·les de dos dels millors escriptors valencians, Joan Garí i Martí Domínguez, es pot esperar el millor. I per això les citem a ulls clucs: El balneari i El fracassat. Serà per oferta. Llegiu, llegiu maleïts!
