La funció de l’intel·lectual és, per definició, la reflexió crítica i l’obertura de finestres, la pregunta i no la resposta. Orhan Pamuk, com tants altres casos i en tants altres països, no va poder complir aquesta funció terapèutica sense qüestionar obertament els principis heretats en la pròpia tradició. La resposta a les seues higièniques preguntes van ser les amenaces i la intimidació furibunda, especialment després de l’assassinat del seu amic el periodista d’origen armeni Hrant Dink. El mateix Pamuk ja havia despertat una forta contestació dels sectors ultranacionalistes turcs per haver denunciat en una entrevista el genocidi armeni a mans turques ara fa un segle. “Tu seràs el pròxim, Pamuk”, cridava el detingut per la mort de Dink quan el conduïen a la comissaria. Potser en aquell instant, Pamuk va tenir la certesa que la seua pàtria estava contaminada dels germens patògens més contagiosos en les societats tradicionalistes: l’odi al pensament i la xenofòbia.
La llibertat d’expressió és sempre la víctima més directa dels enfrontaments entre lectures i relats interessats del passat imaginat. Sempre hi ha qui parla amb paraules majúscules –jeràrquiques, per definició, com sabem els fills de tipògraf– i qui, per contra, intenta impugnar un ordre establit sobre les desigualtats que condiciona el joc de les influències i reprodueix els desequilibris econòmics, socials, culturals i, finalment, polítics. Hrant Dink i Orhan Pamuk són d’aquesta darrera tribu d’heterodoxos de la terra i del pensament, incòmodes sempre amb ells mateixos; i incòmodes, sobretot, per al conservadorisme obscurantista d’allà i d’ací.
Istanbul sempre ha estat una ciutat de cruïlla additiva gràcies, en primer lloc, a la seua situació geogràfica entre Europa i Àsia; i, en conseqüència, entre diverses tradicions que s’enfonsen en els segles, però que dialoguen amb la realitat. Nosaltres mateixos, com tants altres turistes vocacionals, ho hem gaudit en alguna ocasió que avui evoquem amb l’enyorança de la felicitat que no torna. A Istanbul –una ciutat mediterrània que comparteix amb les nostres solatge sociocultural i esperit d’intercanvi, que entén la frontera com una zona de contacte i d’enriquiment i no d’exclusió– sempre ens hem sentit a casa.
Però els darrers anys, Istanbul ha esdevingut terra de fanatismes creixents i de proclames involucionistes, que són sempre l’avançada del mal absolut. L’atemptat múltiple de dimarts passat a l’aeroport Atatürk, el principal de Turquia i un immens hub de trànsit aeri internacional, certifica la barbàrie en el seu grau màxim: la mort indiscriminada de l’infidel, no importa de quina creença, del suposat contrari als preceptes sagrats de vés a saber quina divinitat. La fugida d’Orhan Pamuk era el pròleg d’aquesta bestiesa sense nom ni Déu que ho justifique. Primer es criminalitzen les idees i els intel·lectuals i, en acabant, es glorifica la mort, com ben bé sabem entre nosaltres.
