Enmig d’una badia tancada per muntanyes elevades i plenes de vegetació exuberant, dos grans vaixells amb el velam desplegat contrasten fortament, tot i la distància, amb les embarcacions senzilles i rudimentàries dels pescadors nadius del primer pla. Es tracta d’una recreació de l’estada a Tahití, el maig del 1773, de les naus Resolution i Adventure, comandades pel capità James Cook i Tobias Furneaux respectivament, duta a terme per William Hodges, el pintor que els acompanyava. Cook, en aquesta segona expedició, que tenia l’objectiu de circumnavegar el globus i esclarir l’existència de la Terra Australis, un continent que hom suposava ubicat entre Amèrica del Sud i Nova Zelanda, va prendre com a base d’operacions aquesta illa de la Polinèsia. Molts dels esbossos i les aquarel·les que Hodges va fer de paisatges, espècies animals i vegetals, i tipus i costums foren posteriorment traslladats a gravats i també a grans olis per encàrrec de l’Almirallat britànic. En altres obres, com Vista de Tahití, en què mostra grups de dones banyant-se en rius, l’artista sembla constatar l’observació del botànic del viatge anterior Joseph Banks quan es refereix al temps que els habitants dedicaven a la neteja personal cada dia. Tanmateix, excepte per les natges tatuades que veiem en algun cas, el model femení que hi apareix és més bé l’europeu. Una curiositat que també podem clissar en moltes figures, incloses les masculines, i vestimentes, d’aire clàssic, de Canoes de guerra de Tahití, per exemple.
William Hodges, ‘El Resolution i l’Adventure a la badia de Matavai’, 1776. Oli sobre llenç
Uns mesos abans, el novembre del 1772, hi havia arribat la fragata l’Águila, de l’armada espanyola, que havia salpat del port del Callao, a Lima, seguint les ordres del virrei del Perú Manuel d’Amat i de Junyent (Vacarisses, 1707 – Barcelona, 1782), comandada pel marí basc Domingo de Bonechea Andoanegui (Getaria, 1713 – Tahití, 1775). Tal com consta al seu diari, foren ben rebuts pels illencs i, abans de baixar, ell mateix va donar les ordres pertinents a fi que oficials i tripulació els tractaren bé, respectaren les seues propietats i no cometeren infàmies amb les dones sota la pena de càstigs severs. A l’endemà, un colp de mar féu que el vaixell encallara en uns esculls i es trencaren el timó i diversos taulons del buc. Aconseguiren traure’l amb l’ajut de les canoes tahitianes, que el van portar al port de Taiarapu, on el van reparar i des d’on el pilot Juan Antonio Hervé va dibuixar el pla del lloc i la perspectiva que hi tenia al davant. Van decidir anomenar-la illa d’Amat en record de qui havia manat l’expedició. Bonechea va recollir informes de la visita dels navilis britànics i altres de caire geogràfic, botànic, zoològic…, i va partir amb quatre passatgers indígenes a bord, que foren batejats una vegada que arribaren a terra.
William Hodges, ‘Vista de Tahití’, ca. 1775-76. Oli sobre llenç
En poc més de sis anys, havien fondejat a la costa de Tahití els anglesos –el capità Samuel Wallis, el juny del 1767, que la va denominar Rei Jordi-, els francesos, a penes deu mesos després –Louis-Antoine de Bougainville, l’abril del 1768, que la va dotar d’un altre nom: Nova Citera-, els anglesos de nou –James Cook, en el seu primer viatge, l’abril del 1769-, i els espanyols –Bonechea, el novembre del 1772, com hem vist-. Així que va conèixer les notícies que duia aquest últim, el virrei de Perú va considerar aquest arxipèlag un punt estratègic des del qual controlar el Pacífic i va organitzar de seguida una altra expedició a càrrec també de Bonechea amb la intenció d’establir una petita colònia destinada a evangelitzar els pobladors i fer-los súbdits de la Corona Espanyola. Amb aquesta finalitat, van embarcar una casa de fusta portàtil, una gran creu i animals, llavors i ferraments per al grup que anava a quedar-s’hi: dos capellans, dos missioners i l’intèrpret Máximo Rodríguez, un soldat que havia elaborat un diccionari espanyol-tahitià gràcies a la col·laboració de dos dels nadius que havien tornat en l’anterior viatge; els altres havien mort a causa de la diftèria i la verola.
Pla alçat durant l’expedició de Bonechea a Tahití, 1774
Segons conta Francisco Mellén en un article dedicat a aquest navegant basc (Itsas Memoria. Revista de Estudios Marítimos del País Vasco, 2009), l’1 de gener del 1775, tan bon punt es va instal·lar la casa-missió amb el permís dels ari’i (els caps), la tropa uniformada va portar en processó la creu, en la qual hi havia les inscripcions Christus vincit i Carolus III, Imperatur, 1774, i la van plantar allà mateix. Tot seguit es celebrava la primera missa catòlica a Tahití. En les capitulacions de Tauira, els ari’i acceptaven la sobirania espanyola: “Se les hizo saber por medio del Ynterprete, la Grandeza de nuestro soberano: el incontestable Derecho que tiene de toda las Yslas Adyacentes a sus Bastos Dominios: Sus deseos de favorecerlos e ynstruirlos para que sean superiores a todos los que viven en su misma ignorancia; Y les ofrecimos en su R. Nombre… proveerlos de muchos hútiles; Defenderlos de sus Enemigos, y que serían visitados con frecuencia por las Embarcaciones de S.M. si cumplian con fidelidad lo prometido. Demostraron todos una gran Complacencia y en alta voz digeron que lo admitían por Rey de Otahayte y de todas sus Tierras”. El 26 de gener, Bonechea moria i era soterrat davant de l’establiment. L’any següent el panorama polític canviava i, amb la substitució del virrei Amat, els missioners no van voler restar a l’illa. Acabava així la tasca colonitzadora espanyola a la Polinèsia. Diu Mellén que, anys més tard, en temps del virrei Jáuregui, el govern espanyol va protestar, emparant-se en la seua sobirania, davant de les autoritats britàniques, perquè Cook havia tatxat la inscripció de la creu alçada per Bonechea. Mai no va haver resposta.
William Hodges, ‘Canoes de guerra de Tahití’, 1774. Oli sobre llenç
Tot just acabaven de començar l’europeització i l’adoctrinament en la religió forana. El 1788, hi ancorava la famosa nau Bounty capitanejada per William Bligh, i prompte, durant la dècada del 1790, l’arribada dels baleners, a la qual es va sumar la dels comerciants procedents de les colònies penals d’Austràlia, va introduir l’alcohol, les armes i les malalties, i va animar la prostitució. El següent intent de convertir els tahitians al cristianisme, en aquest cas per part de la London Missionary Society, el 1797, marcava un punt d’inflexió en la cultura illenca a partir del qual es produirien canvis definitius. Res ja no seria igual al paradís.
