La música, en aquella casa, no feia vacances ni complia horaris. De manera que aquell dissabte de maig, Charly passava la nit preparant el cd de “xatis” que escolte ara mateix: Amy Wineyhouse, Duffy, Katie Melua, Ruthie Foster, Dianne Reeves, Diane Schuur, Lori Lieberman i Norah Jones. Però, aquella nit, Rox, el fill adolescent de Charly i Merxe, havia eixit a sopar a Benimaclet. A les 3 de la matinada, Charly hagué d’abandonar les cabòries musicals i anar a buscar-lo. En arribar a la carretera de Barcelona, a penes a dos kilòmetres de casa, Charly es va topetar amb una gentada que venia a peu del nord –Meliana, Foios, Albalat dels Sorells– cap a la ciutat de València en grups animats. Es va estranyar, però Charly no li va donar gens d’importància al fet. “Hi ha gent per a tot”, degué pensar, liberal radical com era. Però nous grups de viatgers s’afegien a aquell flux de persones des de les Cases de Bàrcena, Bonrepòs i Mirambell, Almàssera i Tavernes Blanques. La riuà humana s’espessia per moments i esdevenia una columna marcial que caminava religiosament cap a la ciutat. Charly es va intranquil·litzar pensant en Rox, a qui no podia avisar perquè no solien usar mòbils. Va xafar l’accelerador i es va plantar al punt on havien quedat pare i fill. Però, tan bon van enfilar la carretera direcció a Vinalesa, Rox va afegir recels a les enrònies de Charly. “Pare, alguna cosa grossa deu passar, perquè estan evacuant els pobles i enviant les persones a València”. Charly degué llevar importància a l’evidència per no preocupar el fill, però va tornar a xafar l’accelerador per arribar prompte a casa, on Merxe dormia aliena a un eventual desastre humanitari.
En passar el Filato del carrer Morvedre i tornar a entrar en el camí-real, la multitud havia crescut de manera preocupant. Pare i fill no van poder amb tanta cavil·lació abstracta i van parar el cotxe. “Què ha passat”, va preguntar Rox, “per què evacuen els pobles?” Aquella santa persona caminadora es va quedar mirant pare i fill dins del cotxe i els va contestar que formaven part del pelegrinatge de la Mare de Déu dels Desemparats i que, com mana la tradició catòlica, es dirigien a la Basílica. Charly i Rox es miraren, incrèduls, l’un a l’altre i, en silenci, van continuar sense saber què pensar. “Ens han pres el pèl”, digué Charly, confós. Rox va fer parar de nou son pare i va preguntar a una colla diferent: “per què evacuen els pobles?” “Quina evacuació, xe? Anem a la Mare de Déu!”, li van contestar de nou. Davant la cara d’estranyesa sincera de Rox, el pelegrí va continuar: “xe, vosaltres sou molt raros! Què no sabeu qui és la Geperudeta o què?”
En arribar a casa, pare i fill van despertar Merxe. Li van explicar els fets viscuts i Merxe va esclafir a riure, orgullosa de les preocupacions humanitaris dels seus homes. Rox, estranyat per aquella història tan inversemblant i desconeguda per a ell, es va adormir alleugerit que no haguera ocorregut cap desgràcia als veïns dels pobles de l’horta. Charly degué encendre un puret de maria i va acabar de gravar aquell cd de xatis mentre a València els pelegrins ja devien celebrar la Missa d’Infants, la mare de totes les misses.
Charly Buffalo va viure per a la música, en totes les seues expressions. Com a membre del grup Modificación en els anys setanta, com a cantant de L’home de cotó-en pèl, la primera òpera-rock en valencià, i també en altres grups com ara La yaya canalla, una enyorada banda de rock, blues i soul. També com a tècnic de sonorització i doblatge dels Estudis Tabalet i, finalment, en RTVV, com a responsable d’un completíssim arxiu musical que vés a saber en quines condicions deu estar ara. L’any 2011, Charly va faltar als 62 anys.
