El passat 9 d’octubre València va tornar a estar de nou en el mapa del món quan des de París fins a Moscou tothom va poder veure, integrat en la processó cívica, un escamot d’energúmens desdentegats i calbs que amb les esvàstiques al llom amenaçaven d’assassinar el president Artur Mas, de cremar-lo, de destruir els militants de Compromís. Els escortava la policia i els escoltava, indiferent, una alcaldessa que en decennis no ha mogut un dit per a condemnar les contínues mostres d’efusivitat feixista que s’han donat a la ciutat, ja foren aquestes de l’anticatalanisme local o del nazisme més castís. El seu silenci davant d’aquestes manifestacions odioses, els seus ocasionals atacs de dissimulada nostàlgia franquista, la converteixen tot plegat, li agrade o no, en una còmplice del totalitarisme més salvatge. És impossible imaginar que, en un acte de similars característiques, una alcaldessa d’una qualsevol civilitzada ciutat europea, haguera tolerat sense immutar-se una pallassada com la que van veure l’altre dia al cap i casal, com les que hem hagut de patir durant els darrers anys. En el fons, a Barberà, sembla que li complaga veure que els atacs de la canilla no van adreçats a la seua persona i els seus correligionaris. Al capdavall, és l’odiat adversari, l’esquerra ferotge, la qui rep els colps en un escenari públic que ella i els seus consideren de propietat des que el 1979 feren fora del país, a colps, tot signe de dissidència. Ben mirat, ella i el seu partit són els principals administradors de l’escandalós i crònic dèficit democràtic de la societat valenciana.
El cas és que la ciutat se li mor a Barberà i que la seua passivitat davant de la barbàrie no deixa de formar part d’un desolat paisatge de la derrota, la impotència i la ràbia. Els barris de la perifèria, abandonats durant anys per una política que ha prioritzat l’embelliment i el comfort del centre, cada dia estan socialment més desestructurats i indefensos davant les greus conseqüències de la crisi. El casc antic s’ha convertit en un viver de locals d’oci, en molts casos sospitosament tan luxosos com buits, en una estampa que descriu perfectament les conseqüències del descontrol de l’administració local així com de la possible entrada a la ciutat d’inversors de fosca procedència. La ciutat a penes té biblioteques, ni un enteixinat civil potent, ni una oposició visible, ni uns mitjans de comunicació locals compromesos amb una certa idea de democràcia real, no tutelada… València llangueix com llangueix la vella alcaldessa en el seu tron de regina envoltada de matusal·lèmics aduladors i bandes de xucladors.
No hi ha millor brou de cultiu per al nazisme, per al pensament reaccionari, que el d’una societat submergida en la ignorància, governada des de l’autoritarisme. Vet ací que sota les amples faldes de Barberà ja fa anys que va creixent el nostre Attila Mellancini, amb totes les seues dents de fera salvatge, impacient per portar la Reial Senyera ben a la vora dels qui l’alleten amb el seu vergonyós silenci.
