L’esquerra acomplexada

Allà pel 1992 el neocon olímpic Francis Fukuyama va proclamar la fi de la història de les ideologies. L’enderrocament –simbòlic i físic- del mur de Berlin havia posat fi a la Guerra Freda i el capitalisme inaugurava una fase hegemònica caracteritzada, no només per les desigualtats sense fronteres, sinó per la colonització accentuada dels territoris conceptuals dels adversaris. La universalització de les tecnologies de la comunicació va ajudar, i de quina manera, a la causa. Amb el pas dels anys la realitat s’ha encarregat de desmentir les fantasies del politòleg de Chicago. La lluita de classes continua vigent, perquè, entre altres raons, és inherent a l’existència d’unes classes socials que perviuen i es reprodueixen a partir d’un sistema basat en l’abús i les desigualtats quant a l’accés als recursos, garantit per entramats institucionals i governs formalment democràtics rendits incondicionalment, o a canvi de recompenses personals, a l’amo. Que antigament era el senyoret i en la nomenclatura a l’ús és el mercat. O, millor encara, els mercats. Hi ha expressions que no s’ajusten massa bé al model de vestit amb què es pretén captivar el públic, però les coses són com són. Li poden dir classes socials o safari a Kenia, però la realitat i les magnituds associades no es poden dissimular. La fi de la història de les ideologies no s’ha acabat amb les restes d’aquell mur berlinès convertides en reclams turístics. Cosa distinta és que la colonització mental d’una certa esquerra amb aspiracions persisteix, per bé que ocasionalment s’hi proclame la lluita contra el pensament únic o la defensa de la biodiversitat en el registre de partits. Que ara i ací sembla que només afecta a les diverses maneres de dissenyar l’embolcall sense alterar la naturalesa del producte. Fi del pròleg.

Si d’ací a quaranta dies mal comptats l’escrutini electoral permet la suma aritmètica del Partit Popular i Ciudadanos, el País Valencià podrà escriure una versió original de la fi de la història. Com la de Fukuyama, però carregada de bombo. Això no hauria de passar després de 20 anys d’absolutisme, corrupció, empobriment i destrossa general. Però la desgràcia, personal o col·lectiva, no sempre garanteix que la mobilització, si n’hi ha, apunta en la direcció correcta. Per això, ni que siga parlar per parlar, els partits i coalicions que aspiren –o això diuen- a canviar les coses, ja tarden a explicar què volen fer, més enllà de la retòrica simplista a què ens tenen acostumats. Què pensen fer i, sobretot, com ho faran i en quins terminis. Perquè, com cantava l’Ovidi, ja no ens alimenten molles i volem el pa sencer. Fins ara, a quaranta dies mal comptats de l’escrutini, sabem d’algunes propostes i bones intencions, però amb poca concreció quant als procediments i terminis. Pitjor encara, hi ha partits i coalicions que semblen una processó d’estrenyits en setmana santa, per la manera que planyen per la situació en què el PP deixarà la caixa. Sense un duro i plena de teranyines. Deutes a banda.

Això, disculpen, no és cap secret. I encara poden imaginar el setge financer que intentarà el govern central durant els mesos que tarde el PP a ser desallotjat del Boletín Oficial del Estado. Vol dir-se que, mentrestant, l’hipotètic nou govern valencià ballarà la ta-ra-ra o jugarà al sambori, esperant unes noves condicions objectives i subjectives que ens permeten albirar un horitzó de felicitat o de moderat optimisme? Ben segur que n’hi ha gent que pensa que els burros volen. L’exigència, precisament, és demostrar que hi ha voluntat política de fer allò que reclama la ciutadania, si així ho expressen les urnes. Posar-se la bena abans de la ferida, ja és una rendició. Si un govern pretesament d’esquerres pensa mantenir concerts educatius mentre els usuaris de l’escola pública continuen en barracons, que s’ho facen mirar. I el mateix pel que fa als privilegis que gaudeix l’església catòlica, l’evasió fiscal institucionalitzada, els entramats comunicatius vigents i un llarg etcètera que potser ja fa tremolar els aspirants, només de pensar-ho. Sense oblidar lleis, decrets i disposicions normatives amb què el PP pretén, com Franco, deixar-ho tot lligat i ben lligat fins al retorn.

És més fàcil eludir els compromisos i entretenir els votants potencials amb simpatia, prosa ocurrent, emoció i somnis primaverals. Això no garanteix un bon escrutini, ni tan sols considerant les propietats de la suma, que entre l’esquerra indígena esdevé una operació més complicada que el teorema de Poincaré. I deixem per a un altre dia aquesta fornada messiànica que també canta la fi de les ideologies, dient que això de la dreta i l’esquerra s’ha quedat antic. Fins i tot els néts de Fukuyama van acusant una edat provecta per a certes proclames.