Cantó va demanar perdó d’aquella manera quan, des dels estaments judicials, van assenyalar que, amb les dades a la mà, les afirmacions eren mentida i que tan sols un 1% de les denúncies són falses. Amb tot, les paraules de Cantó, qui rep una atenció mediàtica desproporcionada en funció dels seus resultats electorals, han tirat per la borda molts dels esforços per conscienciar contra la violència domèstica i han llançat noves ombres que tenyixen de negre el color magenta corporatiu que identifica UpyD.
El discurs del partit que lidera Rosa Díez, amb un eix central en la crítica als polítics professionals, ratlla el populisme més barroer i, a més a més, cau com un castell de cartes, si es grata mínimament en el passat dels seus caps visibles. La mateixa Díez ataca els “polítics professionals” mentre obvia que ella porta encadenant càrrecs públics des de 1979, és a dir, 34 anys de dedicació exclusiva a la política. I, abans, era funcionària, un altre dels col·lectius que UpyD garroteja de tant en tant.
Rosa Díez va ser diputada foral de Biscaia des del 79 fins el 1983; després, va ser vicepresidenta de les Juntes Generals i, entre 1986 i 1999, diputada del Parlament basc. Hi romania com a representant del PSE-PSOE, partit amb què va pactar amb el PNB i va integrar-se en el Govern basc com a consellera de Comerç durant set anys. Aleshores, no deia ni pruna de la suposada imposició de l’èuscar a l’escola i, fins i tot, va rebre grans crítiques des de Madrid per parir el lema turístic d’Euskadi Ven y cuéntalo quan ETA estava plenament activa.
Posteriorment, trencat el pacte amb els nacionalistes, va ser eurodiputada del PSOE des de 1999 fins a 2007 i només quan els socialistes li negaren una nova cadira va decidir anar-se’n i fundar un nou partit: UPyD. Amb la formació magenta, ara és diputada al Parlament espanyol però, és clar, ella no és una política professional. No, no.
UPyD i, en concret, un dels seus líders, Carlos Martínez Gorriarán, estan estretament vinculats a la plataforma “Basta ya”. Tal volta per això, malgrat vendre’s com a assot dels corruptes, UPyD està tenint una actitud més aviat tèbia davant el cas Bárcenas, ja que alguns sobres arribaren a l’esmentada plataforma.
El partit que pressumptament vol regenerar la política espanyola calla per a no veure’s implicat en un assumpte tan tèrbol i continua amb el seu discurs políticament amorf. Ni d’esquerres, ni de dretes. Això, per cert, ja ho deia Primo de Rivera de la seua Falange fa molts anys i tots sabem com va acabar la història.
Més enllà de l’odi visceral que UPyD –Unión, Progreso y Democracia, un nom que algú ha comparat com una actualització del Una, Grande y Libre-, es tracta d’un partit que no és de fiar. Tenen un discurs fosc, canviant i populista, critiquen la resta per coses que fan ells i, al capdavall, es presenten com a únics garants de no se sap bé quina essència. L’únic favor que ens faran és que restaran vots al PP perquè, ni d’esquerres ni de dretes, però tothom sap d’on arriben els seus recolzaments. Casualitat? Probablement, no.
