Perquè, sense treure-li importància a l’objectiu, la pretesa eficiència de la penya, a banda de fer-se escoltar a Madrid en rigorós ordre d’intervenció i d’acord amb els reglaments estrictes, dependrà del govern resultant i de les hipotètiques aliances que se’n deriven. I això acceptant que –afortunadament- no s’hi preveu cap majoria absoluta que converteixi el futur govern en una fotocòpia del que caduca.
Els parlaments ja no són el que eren, suposant que en algun parèntesi de la història recent l’anomenat poder legislatiu no haja funcionat a toc de corneta del pretès poder executiu. I si tirem per dalt, cap a l’Eurocambra, la presència dels molts o pocs representants contraris a les polítiques devastadores a l’ús, són un premi de consolació més aviat magre. La troica, al marge de qualsevol sufragi, fa i desfà. El Parlament Europeu, amb el ritme que marca la burocràcia i les competències limitades, per dir-ho suau, acull tota la biodiversitat necessària perquè la dissidència tinga veu, però poca influència. De les Corts Valencianes, com diria aquell, avui no toca. Però l’esquerra instal·lada faria bé de meditar sobre la sensació de desencant que ha apaivagat ací i allà, amb diferents intensitats, l’entusiasme amb què s’hi va empentar el desallotjament del PP. No és suficient amb evitar cagar-la, per dir-ho impúdicament. I això també projectarà el corresponent efecte en l’escrutini d’ací a dos mesos mal comptats.
Fet i fet, si deixem de banda les llistes d’afortunats (i afortunades) que assoliran l’escó després de les rutines habituals o de les grans batalles internes segons l’empresa, incloent els càrrecs amb destinació al balneari del Senat, la qüestió s’hi manté: i què més? Els partits i coalicions que aspiren a tallar l’abadejo s’hi resisteixen a mostrar la lletra menuda del contracte amb els votants. Com és costum, quasi tot es refia a les estadístiques truculentes, als shows televisius, a la campanya de frases precuinades, als inevitables episodis de guerra bruta, i al catàleg de promeses i compromisos. És clar que aquest darrer aspecte hauria d’assolir especial relleu. Però les promeses i els compromisos perden bona part de la contundència persuasiva des del mateix instant en què queden sotmesos a un resultat que exigirà mercadeig i renúncies en benefici de la viabilitat del negoci.
De manera que, a banda de la reivindicació amplament assumida i la promesa d’un canvi del finançament autonòmic –que ara mateix ja no assegura percebre el deute històric, ni tan sols una assignació conseqüent que pose fi a l’espoli-, què més s’hi oferta en els mostradors i les parades del mercat? Seguirà manant la banca? Algú s’anima a posar fi a l’oligopoli de les elèctriques? I què fem amb les centrals nuclears? S’hi revertiran les privatitzacions? Quan i com? Els subministraments de l’aigua potable dependran del sector públic o continuaran garantint beneficis privats? L’autoritat posarà ordre en el pastís audiovisual o l’autoritat ja ha abdicat per sempre més, a canvi d’algun detall agraït en la graella de programació? Què proposa cadascú per a la reforma constitucional? Ens farà el pes o tampoc, considerant les ‘sensibilitats’ de la majoria previsible a la cambra? Liquiden el Senat i les diputacions, o es mantindran com estructures ortopèdiques al servei de la partitocràcia renovada? Quin sistema electoral? Etcètera. A més a més, seria d’agrair que qualsevol promesa o compromís anés acompanyada de l’explicació detallada, calendari i, arribat el cas, de la despesa corresponent. Massa per la carabassa.
Conclusió, el segment de votants, ex votants, escèptics, desencantats, crítics, infidels, volàtils, refractaris i encuriosits probablement continuaran poc estimulats davant unes eleccions d’indubtable significació. Ja veurem d’ací allà.
