Les illes del Gran Oceà

Paul Gauguin, a Noa Noa, el llibre sobre Tahití que va escriure després del seu primer viatge a aquesta illa de la Polinèsia entre 1891 i 1893, posa en boca de Teha’amana, la seua amant, la llegenda de Vairaumati: Oro, déu de la guerra i fill del déu creador Ta’aora, volia com a companya una mortal, verge i bella, per fundar una raça privilegiada d’homes. Les seves germanes, les deesses Teuri i Haoaoa, van visitar l’arxipèlag per cercar una dona digna d’una divinitat. Finalment van trobar Vaiaraumati en una vall de Bora Bora, una petita illa volcànica situada a 280 quilòmetres al nord-oest de l’anterior. Oro va baixar per l’arc de Sant Martí i Vairaumati el va rebre amb una taula plena de fruites i un llit fet de les estores més fines i els teixits més rics. A partir de llavors, va anar a dormir a casa de la Vairaumati cada nit fins que ella va quedar embarassada. El seu fill, Hoa Tapu te Rai (l’Amic Sagrat dels Cels), va ser un fundador de la casta privilegiada dels ariois. Vairaumati va ser divinitzada i els ariois van constituir una secta consagrada a Oro, a la guerra i a l’amor lliure.

Gauguin presenta aquest i altres relats com si li’ls haguera contat Teha’amana quan en realitat els havia llegit a Viatge a les illes del Gran Oceà (ca. 1837) de Jacques Antoine Moerenhout, home de negocis i cònsol de França, i els havia considerat verídics per complet. A més, el pintor va dur a terme unes quantes obres en què tracta aquest mite. En Te aa no Areois (La llavor dels ariois), del 1892, al bell mig d’un paratge paradisíac tancat per imponents muntanyes, davant de les viandes, la jove Vairaumati, nua –“Era alta i el foc del sol li brillava en l’or de la pell”-, espera Oro asseguda en un tàlem i sostenint un ocell blau a la mà. Malgrat la decepció inicial, -“Papeete [la capital de Tahití] era Europa, l’Europa de la qual havia cregut alliberar-me, fins i tot amb l’agreujant de l’esnobisme colonial, d’un mimetisme pueril i grotesc que arribava a la caricatura. No venia a buscar això des de tan lluny”-, així que es trasllada a altres zones canvia la percepció i comença a veure una terra pròdiga, plena de persones generoses que ofereixen menjar i aixopluc, on els diners no són necessaris. Entre altres aspectes, se sent inferior respecte als nadius tant des del punt de vista moral, en un moment en què el món “civilitzat” basava el seu progrés en l’escàndol del colonialisme, com des del punt de vista de la sexualitat, ja que observa que homes i dones tenen la possibilitat de satisfer el desig sense inhibició o hipocresia enfront de la perversitat i la degeneració dels costums amatoris dels europeus.

Uns cent-vint anys abans, Joseph Banks, botànic en l’expedició del capità James Cook, ja havia anotat comportaments dels tahitians que li resultaven difícils de comprendre. Al cap de vuit setmanes d’estada a l’illa, Banks va anar renunciant als prejudicis del Vell Continent i fins i tot es va desprendre de la vestimenta, va participar en algunes de les seues cerimònies i rituals, va dormir a les seues cabanes, va menjar els seus aliments i va aprendre la seua llengua. Després de sis mesos, el juliol del 1769, l’Endeavour salpava vers Nova Zelanda i l’estudiós de la Història Natural escrivia l’assaig antropològic Sobre els costums de les illes dels Mars del Sud. En aquest volum explica detalladament la manera de viure, amb les llums i de vegades també les ombres, dels seus habitants oberts, senzills i innocents, lànguids i voluptuosos: “No es té en compte cap tipus d’intimitat àdhuc en aquells actes que la decència dels europeus ens porta a mantenir en gran secret. Aquesta és sens dubte la raó per la qual tots dos sexes expressen les idees més indecents en qualsevol conversació sense la menor emoció; en això el seu llenguatge és ric i aquest tipus de conversació els adelita més que no cap altra. La castedat evidentment no gaudeix de massa valor, sobretot entre les persones de mitjana edat…”

Aquesta imatge de l’illa i en especial de les dones maoris, dedicades a l’amor i al sexe, encara és una mica anterior. L’expedició francesa comandada per Louis-Antoine de Bougainville hi havia arribat l’abril del 1768 i l’havia batejada com “La Nouvelle Cythére” (l’illa de l’Amor). La crònica que en fa Bougainville les emula a deesses mitològiques: “A pesar de totes les precaucions, una noia va pujar a bord…, va deixar caure negligentment la tela que la cobria i es va mostrar als ulls de tothom com Venus davant del pastor frigi: posseïa idèntica forma celestial”.

Prompte, tanmateix, les malalties venèries -“la malaltia britànica” que en deien els tahitians- començarien a devastar la població del Pacífic i els missioners i les autoritats colonials eradicarien aquests costums, que Gauguin, en un intent de trobar-se ell mateix fugint de les convencions i la rigidesa de la “civilització”, continuava cercant a finals del segle XIX, quan la decadència ja se n’havia apoderat.