La veritat és que les novetats han estat comptades i superficials. No sé si podíem demanar més. L’ordre conservador està molt arrelat al cos social faller. Les seues pràctiques, codificades per la tradició, representen un univers poc amic d’innovacions. De fet, a les Falles post-Rita, com a les institucions post-PP, l’estètica ha esdevingut l’única esfera en transformació. La controvèrsia per l’hegemonia ideològico-cultural no es discuteix en el terreny “discursiu” sinó només en l’”estètic”. Un altre dejà vu. El sociòleg Josep Picó va assenyalar que els governs de Joan Lerma havien modernitzat materialment el país, però que havien errat en l’acceptació acrítica del discurs legitimador de l’adversari. Del discurs i del “marc mental” consegüent, si bé ho mirem. Ens trobem, ara, davant de la segona passada del mateix cometa. Les aparences són el missatge. Els lampedusians gurús de la “nova política” s’afanyen a inventar un “nou relat” que faça creure que tot canvia sense que, en realitat, no canvie res significatiu. Una prova més de l’estetització del món (i de la política) a què es refereixen Lipovetsky i Serroy. Una renúncia explícita als ideals de canvi i de transformació (també discursius) que necessita el país –i també una festa que té tots els ingredients per a esdevenir la mostra més popular de la València laica i progressista.
En aquest marc, el nou ajuntament de València s’ha limitat a envernissar els actes fallers amb pinzellades autoctonistes. No esperàvem la revolució fallera pendent. Però, teníem dret a alguna cosa més. Que desaparegueren, si més no, els símbols més rancis del nacionalcatolicisme que impregna les Falles des de la seua incorporació el 1939 al franquisme triomfant. Parle, per exemple, de l’Ofrena a la Mare de Déu, un acte instaurat el 1945, que ha esdevingut la cara més militaritzada i coenta de l’escenografia fallera. L’alcalde Ribó va deslligar la Processó Cívica del 9 d’Octubre del Te Deum i l’entrada de la Senyera de la ciutat a la catedral. Les Falles, ni això. No han tocat el format de desfilada militar de l’Ofrena ni el fallerisme de llargrimeta d’un acte que, si se celebrara en un país llunyà, ens faria vergonya aliena. La cirereta del país ha estat el dibuix triat per a adornar el mantell de la Mare de Déu: Sant Vicent Ferrer, el del ditet!
Sabem, gràcies a David Lowenthal, que The past is a foreign country. Però, si creguérem les interpretacions “nacionals” de l’Edat Mitjana que fan alguns historiadors valencianistes, conclouríem que Vicent Ferrer va ser el primer valencià “espanyolista”, ja que el seu vot durant el Compromís de Casp va ser decisiu perquè un “foraster” regnara sobre els valencians. Per si era poc, Vicent Ferrer va ser un antisemita que, creu en mà, es va dedicar, amb gran profusió retòrica, a perseguir heretges i convertir-los a la força. “O baptisme o mort”, era el seu lema.
Precursor de la Inquisició, Vicent Ferrer assegurava que “los chrestians no deuen matar los juheus ab coltell, mas ab paraules”. Però, tal com ha documentat Manuel Forcano, “curiosament es trobava a València en el moment dels avalots de 1391 que van arrasar l’aljama de la ciutat”. “Els jueus són animals amb cua i menstruen, com les dones. Forma part d’ells, entre d’altres defectes, la vergonya més oculta i abominable, i per això tenen de color groc el rostre i exhalen aquella olor exsangüe. Duen damunt el senyal de Caïm i per això puden”, assegurava Sant Vicent en un sels seus Sermons més coneguts.
Com que la política ha esdevingut una part de l’estètica transcultural i postmoderna del món, propose que l’any que ve el mantell de la Mare de Déu es decore amb la cara del periodista Azzati, aquell regidor de l’Ajuntament de la València republicana que renegava de la competència deslleial de la Mare de Déu dels Desemparats “perquè no es presenta a les eleccions”. Totes les tradicions són “inventades”, bé que ho sabem. Mirem d’inventar-ne alguna que no faça vergonya!
