La jove, amb el rostre serè, immutable, contempla els diversos traus que ella mateixa s’ha fet, la sang que regalima per la pell, mentre encara manté ben enlairada, decidida a tornar-la a clavar amb força, una petita daga. Amb el peu damunt d’una cadira, la cama, estirada, es mostra impúdica –separada de l’altra, en contra de les convencions de l’època–, voluptuosa –una sensació que accentua la deixadesa del vestit, les mànegues i les faldilles arromangades, el cosset una mica descordat, l’ampli escot, el muscle a l’aire creuat en bandolera pel cinyell d’or i brillants–, i pàl·lida –en contrast amb el roig intens de la roba, les teles daurades del seient, les fosques que pengen darrere–. A l’esquerra, a través de la porta, unes dones filen i xerren alienes al que ocorre a l’altra cambra potser, però, només en aparença. Perquè ho han pogut veure –res no ho impedeix– i són conscients que, amb aquesta acció, ella ha passat en certa manera a l’àmbit masculí; a partir d’ara, el seu lloc ja no serà l’assignat al seu sexe.
Quan Pòrcia, esposa de Marc Juni Brut, va sospitar que hi havia una conspiració per assassinar Juli Cèsar, va resoldre que si en volia ser partícip, havia de demostrar al marit que era digna de la seua confiança, també en els afers polítics, fins a les últimes conseqüències. En paraules de Plutarc (Els mèrits de les dones): “Confesse que l’enteniment d’una dona és, en general, massa feble per guardar un secret; tanmateix, oh Brut, la bona educació i la companyia d’homes virtuosos tenen el poder de reformar aquest defecte de la naturalesa. I, respecte a mi, puc presumir d’altres avantatges: sóc la filla de Cató i l’esposa de Brut”. Després de sofrir durant un dia el dolor, els calfreds i la febre en silenci, ell no va dubtar de la seua lleialtat i la va fer coneixedora del complot. Pòrcia ferint-se en una cuixa (1664), d’Elisabetta Sirani, mostra l’heroïna clàssica, una de les dones fortes de l’Antiguitat –un dels temes que prenen vigència en el Barroc, sols cal pensar en les diferents Judits d’Artemisia Gentislechi–, just en el moment àlgid de la gesta que, sense canviar el seu rol en allò que és fonamental, li permet situar-se en l’espai de la política, l’espai públic, en contraposició a l’espai privat, domèstic, que li correspon.
Elisabetta Sirani no era la primera artista de Bolonya que s’havia fet un nom important; a finals del segle anterior i principis del XVII, la pintora Lavinia Fontana ja havia esdevingut una celebritat. Tanmateix, hi persistia la desconfiança envers la capacitat de les dones que excel·lien en l’art, més encara si tenim en compte que no s’admetia que ingressaren a les acadèmies. A causa d’aquestes normes, que els vedaven l’accés i el coneixement de l’anatomia masculina, el descobridor de la vàlua d’Elisabetta, amb només 13 anys, Carlo Cesare Malvasia, director de l’Acadèmia dels Nus, no la va acceptar al centre que regentava. Les suspicàcies quant al seu treball, de qualitat elevada i execució ràpida –la qualificaven de virtuosa del pennello (virtuosa del pinzell)–, l’empentaren a dur a terme demostracions públiques al taller. Allí rebia els mecenes, que hi acudien des d’altres ciutats d’Itàlia i de la resta d’Europa, a fi de constatar directament el talent que posseïa. “El dubte –assenyala Emilie Hamon–Lehours (Elisabetta Sirani: de l’Amazon à la Sirène, 2010)– va convertir el taller en una atracció turística, una espècie de curiositat antropològica”. Formada amb el seu pare, Giovan Andrea Sirani, un home culte, deixeble de Guido Reni, va haver de posar-se al capdavant de l’obrador patern poc abans de la vintena, quan aquest va caure malalt.
Des d’aquesta posició, va vetllar per l’educació artística de les seues germanes Anna Maria i Bàrbara, que van arribar a pintar altars per a algunes esglésies i, a més, cap al 1652, va obrir una escola de pintura per a noies que, per primera vegada, no eren filles de pintors. Amb tot –adverteix Hamon-Lehours–, Elisabetta es va haver de plegar a les exigències d’un pare sever que va frenar les seues ambicions personals: mai no va viatjar ni es va casar, atès que va romandre “reclosa com una monja”. Ell es va encarregar de tractar directament amb els clients i de gestionar els diners; “ella es va refugiar en el treball, els estudis (autodidacta en moltes matèries a còpia de lectures intensives i de paciència) i la música (tocava l’arpa i cantava)”.
Cinc anys abans de pintar Pòrcia, Sirani executava Timoclea, una altra dona forta en el moment en què llença dins d’un pou el capità de les tropes d’Alexandre el Gran per haver-la violada durant el saqueig de la ciutat de Tebes. Preferia enfrontar-s’hi i morir que tornar a viure un ultratge tan terrible. Malgrat haver lluitat contra un comandament militar, malgrat haver-lo assassinat, un comportament inusual al qual es va veure abocada per venjar el dany físic i moral que havia patit, Alexandre –segons Plutarc– la va absoldre i la va deixar en llibertat tan bon punt va saber què havia succeït, el coratge que havia palesat. Desafiants heroïnes d’altres temps que, des dels llenços, reclamaven una nova posició per a les autores que les havien plasmades.
