A hores d’ara el jazz novaiorquès té poc a veure amb la nostàlgia vicària que tant ajuda a reinventar-se el propi món gràcies també als viatge ocasionals a aquesta ciutat. Siga com vulga, el jazz ha assolit a Manhattan les més altes quotes de la jerarquia musical i cultural gràcies, sobretot, a la insistència de determinats clubs d’obligada visita per al turista vocacional. Entre els nombrosos establiments dedicats als concerts de jazz en directe, el Village Vanguard és l’autèntica catedral; per al meu gust, per davant dels també mítics Blue Note o Birdland. Al carrer 11, a la part baixa de la Setena Avinguda, al cor mateix del Greenwich Village, el Village Vanguard ha esdevingut per a mi una referència des del dia, ja fa anys, que hi vaig respirar l’atmosfera que encara recorde quan escolte una peça de Kenny Barron, el gran pianista que hi actuava aquella nit, a només mig metre de la nostra taula. No debades, per aquell soterrani quasi centenari, ha passat el bo i millor del jazz actual, des de John Coltrane, a Bill Evans o Winton Marsalis, per no estirar-ne la llista. Enguany, per fi, hi he pogut anar un dilluns, el dia reservat a la banda del local, formada d’amics i deixebles dels millors músics de jazz.
Des de fa uns anys, però, el Dizzy Club disputa al Village Vanguard la jerarquia cultural del jazz novaiorquès des de pressupòsits diguem-ne alternatius. La seua mateixa ubicació és tota una declaració d’intencions, una icona metàforica dels objectius culturals dels seus gestors. Instal·lat en un pis alt d’una de les torres de la Warner Bross, a Columbus Circle, a les portes del Central Park, el Dizzy Club depén del prestigiós Lincoln Center i la seua programació va a càrrec de Wynton Marsalis –el millor dels Young Lion. Sense dubte, el Dizzy Club és a hores d’ara la darrera perla de la corona del jazz de Manhattan, un club elegant amb un escenari situat al davant d’un gran finestral que mostra el skyline de Manhattan a les espatles d’aquells músics de mans beneïdes.
El jazz ha servit de banda sonora de diverses generacions a ambdues vores de l’Atlàntic. Expressió d’un món híbrid –la “música del dimoni” que els nazis consideraven negra i jueva alhora–, aquesta música va entusiasmar Matisse, Picasso, Jack Kerouac, Woody Allen o Clint Eastwood, entre molts altres. I, des dels carrers del Nova Orleans seminal, va arribar també al París de J.P. Sastre y Juliette Gréco, allà on Miles Davis va entendre que “tots els blancs no eran iguals” i que va provocar que Boris Vian –poeta, trompetista i productor musical– assegurara que “només dues coses valen la pena: la música de Nova Orleans i de Duke Ellington i qualsevol forma d’amor amb dones boniques.” Una declaració d’intencions que només un francès podia sotasignar!
