Dimecres passat vaig veure Le Confessioni, la darrera pel·lícula de Roberto Andò, amb un repartiment encapçalat per Toni Servillo, l’inoblidable Jep Gambardella de La grande bellezza. No és la millor pel·lícula de la temporada, els ho avance. De fet, vaig eixir del cinema amb la impressió que m’havia perdut en més d’una ocasió, vés a saber per què. D’altra banda, la pel·lícula promet més del que realment ofereix, però el tema s’ho val per ell mateix. Les relacions entre les finances globals i la política, amb l’església catòlica de cirereta del pastís, en són els nusos de l’enfilat, de manera que ausades que el tema dóna.
La festa d’aniversari del banquer Daniel Roché en el marc d’una cimera del G8 a la qual assisteixen tres convidats aliens al grup –un músic, una escriptora i un monjo– és l’escenari dels fets. Toni Servillo hi interpreta el monjo seré i silenciós que es dedica a enregistrar el cant dels ocells com a objectiu vital i fa de contrapunt narratiu a la taquicàrdia econòmicofinancera de la cimera. Havent sopat, Roché li demana confessió i, sense raons massa explícites que ho avalen, el banquer totpoderós apareix mort a l’habitació l’endemà de matí. Com és natural, els membres del G8 necessiten un relat plausible davant dels mitjans de la comunicació i dels “mercats” –que és allò que realment els interessa en darrera instància.
«Déu ha mort i el seu lloc l’ocupa l’estat», assegurava ja fa molts anys F. W. Nietzsche. El clàssic remarcava així el desplaçament de la balança del poder des de la religió a la política. Anys més tard, l’economia va ocupar el lloc de la política. Qui governa i qui ha de governar les societats és una pregunta sense resposta al món d’avui mateix. Banalització de les idees d’economistes com J. Schumpeter i el concepte de “destrucció creativa” a banda, el diagnòstic de la pel·lícula és encertat: el món ha esdevingut un lloc insensible davant de les atrocitats provocades pel darwinisme socioeconòmic imperant. Ara bé, la contestació a aquella pregunta sense resposta no pot ser, al nostre entendre, el retorn a la religió prepolítica i preil·lustrada que representa el monjo angelical i que Nietzsche donava per amortitzada. La disjuntiva entre mercat i/o política és un dilema de la teoria econòmica difícil de contestar, certament. Siga com vulga, no podem fugir de les brases del mercat i les seues complicitats polítiques per a caure en les brases metafísiques, per empeltades de benestar rousseaunià que se’ns oferisquen.
No he invocat el nom de J.J. Rousseau debades. De fet, Les confessions és el mateix títol del llibre autobiogràfic del pensador francès, una de les fites fundacionals de la literatura autobiogràfica. Les Confessions de Rousseau i les de Roberto Andò tenen en comú una mateixa intenció de diagnosticar el malestar de les respectives societats. Tots dos ens proposen també la mateixa falsa eixida de l’individualisme metafísic i el contacte amb la naturalesa –representat en la pel·lícula pels enregistraments del cant dels ocells.
Com deia, la principal preocupació dels membres del G8 és el control de la informació. No és debades tampoc en aquest sentit que Andò haja optat per la confessió com a metàfora d’aquell control. La confessió és una de les discrepàncies entre el catolicisme i el protestantisme que ateny directament a la intermediació davant de Déu i la no-circulació de la informació. El mateix tema, per cert, que va tractar amb mestria Umberto Eco a El nom de la rosa, en la qual Guillem de Baskerville i el seu ajudant investiguen uns crims a una abadia i descobreixen que han estat ordenats pel vell bibliotecari Malaquies de Hildesheim per protegir un llibre més o menys pecaminós; és a dir, per controlar la informació! Tothom que ha llegit Alícia en terra de meravelles sap que les paraules tenen amo. No convé que l’amo de les paraules siga un capellà, malgrat estar interpretat per Toni Servillo.
