No dubte que per a determinades bandes, petites, siga una fita considerable, un estímul per a la societat musical i un al·licient per als músics però, potser no hauran estat engalipant-los amb cinc minuts de televisió i anar de franc al Mestalla, mentre s’han estant desatenent responsabilitats institucionals, molt més serioses que ser el xim-xim del futbol dels xotos? Estic segur que dóna més idiosincràsia i una imatge de «valencianitat» més evident, que a Gijón o Huelva lligen «València Club de Futbol», en comptes de Valencia Club de Fútbol, que durant uns segons televisius, —res més—, es veja un senyor feliçment colpejant uns platerets, un bombo,…, i uns xiquets amb la bufanda incorporada al coll del seu equip dels somnis tocant el trillat i avorrit Paquito el Chocolatero (sí, amb grafia castellana, no ens enganyem tampoc ací) o l’Amunt València amb les seues reminiscències melòdiques a limno, si em permeten recordar Fuster. Per què no ho traslladen al camp del Levante, o el del Castelló o al de l’Hèrcules o l’Elx, volen dir que no són prou valencians…, en qualsevol cas, el Valencia CF és una empresa privada i fa política econòmica, no té l’obligació de potenciar les senyes d’identitat, tret de les seues pròpies, altra cosa seria doncs, que fos de titularitat pública, prou farà el propietari oriental si controla la colla d’enervats i embogits protofeixistes que marxen per les graderies, que no és nou això dels càntics pseudowagnerians, entregats en el paper del nanet Alberich, Vicent Flor ben bé que introdueix al lector en l’univers blaver tot emprant experiències futbolístiques a les graderies de Mestalla, en “Noves glòries a Espanya”, amplament conegut, reconegut i recomanable.
Qui sí que té l’obligació de potenciar la música i la banda de xim-xims futbolístics ben intencionats és la Generalitat, és la seua responsabilitat, ja que cada vegada que parlen de música, poques però, l’única cantarella que coneixen és l’associacionisme, les xifres de professors i d’educands i que la Federació representa el 50% de les societats musicals de l’Estat, fins i tot ho repeteixen en contextos que res tenen a veure amb les bandes, ni les societats musicals, ni la Federació, com el darrer “I Congrés pel marc universitari en els ensenyaments de música dels conservatoris superiors” celebrat la passada primavera al Conservatori Superior de València, allà, entre músics i músiques, la consellera Català, previnguda que li anaven a tocar la fibra musical per part dels més avinguts pensadors i defensors del marc universitari de l’Estat, en la seua primera i única intervenció va cantar amb lirisme les xifres federatives, les que no deixen de repetir cada vegada que algú els parla de música lleugera o de bandes, bé siga de lladres o de xim-xims i poms-poms artístics. Català no devia saber que allà el tema era el marc universitari com a viabilitat qualitativa en els ensenyaments musicals superiors, no les bandes que tenim al País Valencià. Què pretenia, què pensaria, qui l’assessorà, creia que els senyors professors universitaris que anaven a fer ponències defenent que la música siga una carrera universitària normal, com a la resta d’Europa, eren uns bajoques, uns faves i uns incultes…., la consellera va fer un ús il·lícit, i les bandes i la Federació callaren, es deixaren utilitzar com a reclam turístic cultural agreujat de populisme per part dels polítics.
Repeteixen les xifres com a lloros, però no els fa vergonya que aquestes xifres que pregonen com els salms en temps ‘catacumbals’ els carregue d’obligacions i responsabilitats educatives i culturals envers la música i les societats musicals en aquest cas, eixa senya tan valenciana, tan marcada que quasi és un estigma o una taca de naixement —i ja voldríem nosaltres que això fos així—. S’han apropiat de les xifres, com a mèrit d’ells, i el pitjor de tot és que les societats musicals i la mateixa Federació calla, ho assumeix i ho dóna com a fet verídic i curricular. Perquè la FSMCV no fa política, almenys no volien, i sembla que els dos candidats a presidir-la també ho refusen.
Aquest cap de setmana la FSMCV farà eleccions per triar nou president, el darrer, el senyor Josep Francesc Almeria ha complit la seua paraula de deixar el càrrec després de dues legislatures, i cal reconèixer-li-ho, com també ho han fet els aspirants, que no deu ser gens fàcil governar i fer governable una federació tan àmplia en nombre, en interessos artístics i contextos culturals dispars i en pensaments ideològics diversos, com ell mateix ha reconegut. Almeria s’ha acomiadat dels federats amb un article publicat a la revista Música i Poble, del vehement comiat en un excel·lent valencià literari, allò que realment paga la pena de recuperar és la part de les exigències quan recorda les discrepàncies internes que titllaren el manifest “Més que música” i l’encertat eslògan: “Els governs que no protegeixen i no desenvolupen la cultura dels seus propis pobles, perden la dignitat per a governar-los”, com a oposició política envers el govern de Francisco Camps; sense dubte cal reconèixer a Almeria, que aquella acció associativa, reivindicativa amb exigències polítiques, va donar els seus fruits i aleshores, a més d’aconseguir el descrèdit del multilingüista Font de Mora, la FSMCV va aconseguir el màxim pressupost públic de la seua història, malgrat tot, el procés fou assenyalat per alguns (federats) com a acció política, per això en el comiat més endavant afirma que “una reivindicació es confon amb una acció d’oposició política”, i tot seguit indica que “la Cultura i la música estan per damunt de la ideologia política”.
Es pot entendre que no és oposició de butaca a les Corts però, què es si no una associació i a més federativa? No està per defendre interessos dels seus federats i lluitar i mostrar oposició davant els desgavells i els disbarats polítics, a més d’exigir polítiques concretes? Potser per compensar el manament d’oposició política, o “reivindicacions”, s’han dut a terme accions de ponderació de la balança, com la darrera gala dels premis Euterpe on van proclamar Premi extraordinari la consellera Català. Llegia, extraoficialment, que aquest reconeixement en forma de “estàtua eutèrpica” era en reconeixement del treball de la consellera en favor de la música, indicaven que ella havia pressionat per tal que les bandes i les societats tornaren a dependre de la Conselleria d’educació, cultura i esports i el mèrit més sobreeixit era que, de no ser per ella la música com a matèria en el currículum d’educació primària, s’hagués quedat en un poc de música en entrar i eixir del centre educatiu. En primer lloc, que les bandes depengueren de la Conselleria de Governació, al càrrec d’aleshores conseller Serafín Castellano responia a l’estratègia política esdevinguda des d’allò de “Més que música”, aleshores Serafín fou nomenat per Camps interlocutor vàlid, en detriment de Font de Mora (pèssim interlocutor perquè et podia parlar tant en xinés mandarí que en zulu o urdú o en llemosí de la Renaixença, a més no escoltava ningú), estant al càrrec i control de Governació, primer descarregava els comptes econòmics de la Conselleria d’educació i cultura i els tenien ben lligats sota la mirada de Serafín, allò de l’eslògan mai més es podria repetir i Serafín era el polític ideal per controlar revolucionaris bandístics, associats i federats; per altra banda, no sé ben bé què o quin grau de pressió exerciria en privat la consellera Català, diuen davant el mateix ministre Wert, per tal de dir-li que al País Valencià (ella li diria Comunitat Valenciana i amb perdó si li dic res en valencià de Torrent) no aplicarien les hores de música marcades en el Decret de la nova llei d’educació, la LOMQE, ja en vigor, la qual reduïa (ha reduït) les hores de matèries supèrflues com la música en detriment d’augmentar les hores de matemàtiques, ciències i llengües, tot amb la finalitat pedagògica-visionària d’establir un paral·lelisme, o mecanisme de psicopedagogia avançada del segle XXI: més hores de matemàtiques millor calculadors seran, més hores de ciències millor investigadors seran, més hores de llengües, castellana i estrangera, millors i més espanyols tindrem.
Bé, paranoies wertianes a banda, què podia fer si no Català, davant d’aquest despropòsit del ministre Wert, de debò podíem acceptar que un país que tothora està proclamant quantes bandes tenim, quin nivell d’associacionisme musical i cultural, quin nivell de directors d’orquestra, quina meravella de Palau de les arts, quin conservatori superior de València us hem construït,… podia quedar-se de mans creuades la consellera i acceptar la davallada d’hores, de pes i de reconeixement de la música, que tampoc abans de la LOMQE fos que es tingués per una matèria ben considerada, però ara menys encara (si abans era Maria, ara encara ho és més), al cap i a la fi, com que Català deu ser un poc intel·ligent, sap que la música, en aquest país, a més de ser un element idiosincràtic —la senya o l’estigma—, és un element econòmic, no podia permetre’s proclamar ací les glòries musicals i acceptar sense fer el posat de cara a la galeria de presentar rèplica al ministre, però no per això hem d’oblidar que la llei d’educació, la LOMQE, l’han feta i aprovada tot el PP, el mateix partit de la consellera Català, la negociació, molta o poca i en privat, quedaria en tu fes dins del recorregut autònim el que vulgues, però la Llei es queda com està, tot seguit la FSMCV en els premis Euterpe d’enguany li dóna, amb tota llibertat i decisió —només faltaria acceptar ingerències alienes— un ben merescut reconeixement, per fer la seua feina que es defensar allò, la música, l‘única referència cultural que encara i malgrat la decadència, funciona o almenys es fan sonar els instruments a les cercaviles i als concerts.
No obstant és prompte per jutjar amb seny els anys de manament del senyor Almeria i caldrà esperar a finalitzar el següent manament per a comparar què féu ell, amb tots els seus encerts i les errades i què faran els que ara es presenten. Ara, la FSMCV ha de triar entre la llista «oficialista» encapçalada per Pedro Rodríguez i la candidatura alternativa i declarada conjunta i unionista dirigida per Vicente Parra. Totes dues tenen els mateixos principis o objectius, sembla que l’esperit o tarannà de l’efecte Podemos haja arribat també a aquesta mena de campanya, no política, perquè la FSMCV no està per fer política, tots dos volen aconseguir o treballaran per fer més participatives les societats dins de les decisions de la Federació, ací la candidatura de Parra (“Recuperem la veu”, per cert única frase que empren en valencià, serà que es presenten també a la Federació d’Extremadura.
Bon exemple de reducte folklòric pel que fa la llengua) acusa els anteriors i continuadors (o oficialistes) de presidencialisme i volen donar el pes de la decisió als presidents comarcals, que és una manera de fer desenes de presidents, quan la darrera decisió, matisada o votada per l’assemblea, la prendrà un, el president, per tant això es quedarà en res si realment les decisions no passen per cadascuna de les societats amb dret a opinió i exigència d’interessos, i això mai s’ha tingut en compte i s’ha tendit a l’homogeneïtzació quan és ben cert que no fan els mateixos cicles de concerts o activitats les bandes amb sinergies de la música festera, que les bandes amb tendència al concert simfònic, al final si es diposita la confiança en una directiva presidencial és perquè prenga decisions pels federats. Pel que fa als projectes educatius i culturals, totes dues volen potenciar-les, naturalment, i aposten per l’aprofitament econòmic dels recursos públics i del mecenatge privat, ja em diran com s’ho faran sense llei de mecenatge, de no ser que traïsquen l’esperit de no fer oposició política i exigisquen una llei de mecenatge pròpia, que ara per ara han refusat els nostres governants. L’altra opció és que els bancs, com ha fet Bankia, s’implique, però on queda l’ètica d’aquestes col·laboracions, és lícit acceptar mecenatges d’entitats privades rescatades amb diners públics i que estan sent les primeres en fer sofrir famílies desnonant puntualment amb la llei feta a la mesura i encaix de les necessitats bancàries i borsàries, caldrà fer-se mirar de qui rebem suport econòmic, els Medici o els Roig, no donaven un duro a quatre pessetes, i sense legislació ara per ara la cultura recula per deixadesa i retallades.
En qualsevol cas, governe qui siga la FSMCV, no hauria de renunciar a fer política, justament perquè el que han d’exigir, amb tota la pressió que l’associacionisme els dóna, són materialitzacions en polítiques concretes i definides que asseguren la pervivència d’aquesta senya afavorint la professionalització, adequació i homogeneïtzació en les seues escoles de música, establint diferències entre la funció de l’escola de música, els seus objectius de democratització i aproximació de la música al poble, i els centres autoritzats, els quals ja he dit diverses vegades que són centres d’educació musical privats amb el vistiplau de la governació pública, lluitar per assolir uns bons mecanismes culturals que l’allunyen dels obscurantismes i favoritismes que moltes bandes han practicat des que s’aconseguí cert grau artístic, o ara també negarem les pràctiques amb nocturnitat per aconseguir fites en el certamen de València, o les telefonades amb missatge procedent per col·locar al fill de en la banda tal. Las societats musicals i la música que es divulga és una senya genuïnament nostrada (no totes però que allò del Retrobem també té les seus coses d’estranyesa castissa), certament, però per a moltes societats musicals que conformen la Federació, —i que no fan política—, no passa per ser pròpia, valencianista i diferencial, sinó més bé una senya que enriqueix la diversa cultura espanyola. Ja ho deia Joan Fuster «les bandes locals són de dretes…», Fuster no parlava pels músics en general, cadascú dels quals pot tindre la ideologia que li vinga en gana, sinó per les directives, farcides antuvi, i encara avui, de petit burgesos “agroregionalistes” (ara alguns procedeixen de l’empresariat local), tampoc cal oblidar que la proliferació en les darreries del XIX i principi del XX de les bandes rurals, fou una estratègia ideada pels burgesos ruralistes i l’església més rància, tret de comptades excepcions, tant de directius com de societats, les directives són les que prenen les decisions que esgrimirà el tarannà que cada societat musical vol seguir. Negar que aquestes no fan política i que per tant la FSMCV tampoc no en farà, és una autèntica renúncia a defendre els interessos de la nostra música i diluir-la, com tantes altres coses, en un magma cultural que ens és aliè, i ens obscureix fent-nos invisibles.
Poden seguir vostès emprenyant-se amb el Valencia CF perquè ens deixe desfilar per la seua gespa, però allò que ens donarà visibilitat, divulgació i reconeixement és treballar per conservar la diferenciació i la nostra genuïnitat (podem ser genuïns diluïts?), establir els èxits cultuals per tal que tots els valencians senten la música i els seus generadors, les societats musicals, com a una manifestació pròpia, un exemple cultural, i lluitar perquè els nostres músics, nascuts tots a recer, cultiu i caliu de les bandes no s’hagen de prostituir per tocar a canvi de beure i menjar, caldrà aconseguir uns circuits, pràcticament inexistents, orientats a la professionalitat i regits per criteris artístics i culturals, allunyant-se del criteri d’afinitat política neoliberal, regionalista i tota la dèria empobridora, establir mecanismes que potencien els joves talents musicals mitjançant intercanvis i oferint oportunitats als futurs professionals de les nostres bandes, rebutjant el factor: ressò nacional, contractant professionals ja col·locats i consumats a la vida musical castellana, només per aconseguir renom, establir la investigació, el pensament i la reflexió musical, exigir un Institut valencià de la Música eficaç que faça d’extensió europea, universitària i de punt d’encontre amb la vida professional i els estudis superiors —i universitaris—, que establisca, cree i coordine, juntament amb els implicats, la vida musical valenciana de manera que aquesta siga visible i funcione com una oferta cultural genuïnament valenciana (en les nombroses fires de turisme on és present el País Valencià en quin lloc queda l’oferta musical, o la música com a element cultural i turístic?, és inexistent) que genere riquesa econòmica per si sola fent palès l’oferta cultural musical i essent un reclam turístic de qualitat i organitzat amb objectius definits (com funcionen altres països on la música és la principal senya d’identitat), només cal veure que als EEUU estan tancat orquestres professionals, a França s’esperen vagues i mobilitzacions per les retallades en música, a Itàlia Mutti ha plegat del seu lloc de treball a l’Òpera de Roma pel poc suport institucional a la música (i no és la primera vegada que aprofita una representació per cantar les quaranta al Govern italià) i ací…, si el problema és que el Valencia CF no vol que desfilen les bandes….
Tot això només s’aconsegueix amb acció política associativa i una ideologia democràtica d’esquerres, com deia Fuster, això, «o no serà», ben bé no serem; és cosa de tothom.
